Corpus. L’Auca de la Processó. Un Passeig per la Història i per la Festa
Fou publicat per l’Associació Cultural Joan Amades l’any 1997 de la mà d’edicions El Mèdol de Tarragona i dintre de la col·lecció Llegat Consol Mallofré, núm. 4. Respecte al recull, en la contraportada es resumeix que: “Corpus és un llibre de Joan Amades però amb tres autors. O millor, són dos llibres de tres autors. L’auca de la processó és un treball inacabat de Joan Amades que comenta la festa a partir de l’auca impresa per Jaume Estivill l’any 1815. Amadeu Carbó i Antoni Serés han tingut cura d’acabar el treball d’Amades i també fan la segona part del llibre.
Un passeig per la història i per la festa és fruit d’un interessant treball de recerca que ens dona una visió clara de la festa del Corpus i, el que és més important, de la seva essència, que es manté viva en forma d’elements festius a les festes majors més destacades de Catalunya”.
Ell llibre compta amb un pròleg signat per Albert Rumbo i, en relació a les descripcions que el folklorista fa en l’auca, acostar el text que dedica a Les Trampes on explica que: “Hom aplica aquest nom pintoresc i estrany als dos timbalers que precedeixen la processó. Generalment van darrere dels gegants avui i abans de la colla dels entremesos, i toquen de manera insípida i alternada els instruments de percussió. Aquests personatges són dos i duen cada un dues timbales. Van cavalcats en dos ases que carreguen els instruments un a cada costat. Havien pertangut al Consell i per tant a la ciutat, i d’ací que vesteixin gramalles de vellut carmesí i que duguin brodat al pit i al darrere l’escut de la ciutat, que també es pot veure en les faldellins i gualdrapes de vellut que guarneixen les timbales. El poble té un concepte còmic i poc respectuós d’aquests timbalers.
El toc de les timbales és excessivament simple i insípid i a les orelles populars equival a la pintura fonètica:
Trampes, trampes,
tot són trampes.
Aquestes frases fan al·lusió a les tenebrositats dels comptes municipals i han donat origen al nom pintoresc que els és aplicat.
La tradició explica que aquesta tonada genial se la va empescar un timbaler famós anomenat Pau Timbales, que s’hagué d’enterrar set anys per poder concentrar ben bé tota la seva atenció i el seu saber per tal d’aconseguir creació semblant. Aquest personatge potser és la ridiculització d’un timbaler del Consell que va acudir al cenacle per demanar que li fos augmentada la retribució que rebia en atenció al mèrit del seu art. Encara que les cròniques no ens ho diguin, hom pot suposar que la petició del cap de timbalers devia ésser presa amb el to ridícul que mereixia i arribà a originar el tipus pintoresc d’en Pau Timbales que la parèmia ens retreia com un personatge tarambana, inconsistent i frèvol.
