Les grames

Estic convençut que la gran majoria de vosaltres heu tingut en algun moment a la mà, a la butxaca, a la motxilla o a la caixa d’eines un cordill… i potser aquest cordill no era de plàstic sinó de cànem. Us ha passat mai pel cap pensar què i com es fa? Doncs bé. Avui, parlarem de l’origen d’aquest cordill. I de les grames, que hi tenen molt a veure. Havíeu sentit mai aquest mot?

Voldria fer-me i fer-vos unes reflexions sobre el cànem, de l’anomenat industrial, que és el que avui ens portarà a les grames. Actualment i des de fa temps, hi ha una sensibilització a escala global pel tema de l’ecologia. Es promociona el consum responsable, la utilització de materials reciclables en lloc dels plàstics que consideràvem un gran avenç per a la humanitat només fa uns anys enrera. Les fibres sintètiques són totalment químiques i com a derivades del petroli van ser usades per a fabricar tota mena de filaments usats en la indústria tèxtil per a nous teixits per a tota mena de vestits, cordes, veles, paracaigudes, deixant de banda les fibres naturals… I, els plàstics, ara com ara, generen un dels pitjors problemes a escala global pel que fa a la contaminació del planeta.

No faré més comentaris del plàstic. Crec que tots en coneixem l’ús i les conseqüències. Però si parlaré del cànem, una de les fibres naturals més utilitzades històricament i alhora actualment més perjudicades per la substitució per les fibres sintètiques. El cànem, doncs, es considera la fibra tèxtil d’origen vegetal més llarga, suau i resistent. La tela que s’elabora amb ella pot presentar diferents qualitats, de vegades més aspra i altres més suau que el cotó. També és més aïllant, fresca, absorbent i duradora. Antigament era la fibra més utilitzada i se la considerava l’estàndard per mesurar la qualitat de les altres fibres. La fibra de cànem requereix menys productes químics durant el seu processat. La longitud i resistència del cànem encara competeix amb els materials més moderns utilitzats en els cordatges navals, per exemple. També permet l’elaboració de materials de construcció de gran resistència i de materials de gran capacitat aïllant.

Aquesta planta ha acompanyat l’ésser humà al llarg de pràcticament tota la seva història. Gràcies al cultiu del cànem, la gent va poder vestir-se de roba feta de teles teixides en comptes de pells dels animals. Si n’és d’antic el cultiu i l’ús del cànem que a la Xina es fa referència a la seva explotació des de fa uns vuit mil anys!

Des del segle V aC fins a finals de segle XIX el 90% de les cordes i veles per a navegació i moltes xarxes de pesca es feien amb cànem. Com a curiositat, se sap que les veles de Cristòfol Colom, la primera bandera nord-americana i els papers amb què es va fer la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica van ser confeccionats amb fibra de cànem. Les fibres són fàcils de manipular i molt resistents, cosa que les feia aptes per a sacs d’arròs, de patates, i per a fer davantals i espardenyes. El cànem trenat s’usava per a fer cistelles, cadires i altres utensilis. Avui segueix sent molt utilitzat en moltes embarcacions per la seva gran resistència a la humitat i a les variacions climàtiques. I no contamina.

Però per manipular i transformar el cànem en una fibra necessitem les grames, també anomenades “grames engrossadores” o “bregadores” que entren ara en joc. Perquè el cànem té una tija molt llarga que s’ha d’acabar convertint en fibra per poder-ne fer els teixits i això es fa mitjançant les grames. Que són un artefacte un xic complicat d’explicar però… per això sóc aquí. Per intentar-ho. Però utilitzaré les paraules d’en Ramon Violant i Simorra etnògraf de referència del nostre país, que les descriu en el seu treball “Elaboració del cànem i de la llana al Pallars” publicat el 1934 i reeditat el 1979 a “Obra Oberta II” d’editorial Altafulla.

Al Pallars, lloc d’on provenen les grames de què us parlaré, segons diu Violant i Simorra el cànem “es sembrava durant el mes de maig als horts, per a ús domèstic, i es collia al setembre. Un cop collit, se’n feien feixets que es posaven a coure en una bassa amb pedres a sobre per tal que fermentés durant unes tres setmanes. Després el treien i l’aixarrabaven bé amb aigua neta; i després el posaven a assecar en corbellonets drets com les garbes dels cereals. Quan era ben sec el portaven a l’era” i durant la tardor, tot prenent el sol, el gramaven”.

Segons Violant, les grames consistien “en un tronc d’arbre d’uns dotze pams de llargària i de fusta molt forta, tal com roure o freixe, mal treballat i buidat en forma de cóm sense fons (Us haig d’aclarir que un cóm segons el DCVB és: Recipient rústic on es posa el menjar o abeurall dels animals domèstics, i principalment del porc); En un dels extrems anaven dues potes per aguantar-se, aixecat uns tres pams de terra i l’altre s’aguantava al sòl, sense potes; on a cosa de dos pams del cap del tronc anava subjectada una fusta bastant pesant, en forma de grossa navalla d’afaitar de la llargada de l’aparell descrit i proveïda d’una maneta que agafava el gramador per gramar.” A continuació descriu com calia fer la feina: “el gramador agafava un feixet de cànem amb la mà esquerra, i primer de tot hi donava uns cops amb l’extrem superior del tallant descrit, i després, l’anava aixafant amb el ganivet esmentat, que trencava la llenya sense malmetre les fibres. Quan l’havien aixafat bé amb aquestes grames, l’acabaven d’aixafar amb les grames d’afinar o afinadores.”

Per tant, no només existien les grames o “bregadores”, sinó també les grames afinadores o “aprimadores”, una mica diferents de les altres. Segons Violant, “Aquestes eren més xiques i més polides que les anteriors i constaven de tres ganivets que, maniobrats de la mateixa manera esmentada, queien ajustats en tres buits del tronc, formats per dos ganivets més, per on queia la riscla o llenya dels canots del cànem”. I així aconseguien una fibra de tal qualitat, que els permetia manufacturar un ampli ventall d’elements útils en la vida quotidiana.

La disminució del cultiu del cànem en els països industrialitzats va començar arran d’una confusa política de prohibició en els anys 1930 del passat segle XX. I les grames, només són ja, objectes de museu, com tants d’altres ginys. I nosaltres, ofegant-nos de plàstic. Acabaré amb una dita on es fa referència al bregar, o gramar: “A la Selva fan tupins, a les Borges ganivets, a Riudoms en braguen cànem i a Vila-seca xiulets“.