Assemblees

Ara és temps d’assemblees. L’imminent arribada de la primavera coincideix cada any amb la celebració de la reunió de socis que esdevé el màxim òrgan organitzatiu i decisori de les entitats i associacions. Estatutàriament, la majoria d’assemblees s’han de celebrar dins el primer trimestre de l’any i, a part dels més matiners que ho fan el mes de febrer, finals de març o principis d’abril acostumen a ser les dates escollides per quasi la totalitat de col·lectius.

I si no es fa més aviat és segurament perquè preparar una assemblea no és precisament fàcil. Ocasionalment m’havia tocat col·laborar en la organització d’alguna però ara, que n’estic vivint una de manera directa en puc donar fe: quin sidral!!!.

El primer pas, la data. Cal trobar-ne una que vagi bé a tothom, i davant la impossibilitat de conèixer els plans de tots i cadascun dels socis, els membres de junta esdevenen experts conillets d’índies: ull amb la Setmana Santa (i enguany, de propina, també amb la Setmana Blanca); que no hi hagi pont; divendres o dissabte, que si la gent marxa…; que no jugui el Barça, sobretot; etc. etc.

L’ordre del dia no és la part més complicada. És com cada any i normalment el marquen els estatuts. Però cal preparar l’acta de l’assemblea anterior, la memòria, l’estat de comptes, el projecte i el pressupost de l’any següent, les propostes dels socis… Una veritable feinada. És com pujar cada any la mateix muntanya però haver-ho de fer forçosament per un camí diferent.

I enguany, a més, per imperatiu legal, la gran majoria d’entitats i associacions hauran de fer-ne dues d’assemblees: la ordinària i la extraordinària per renovar els estatuts, ja que l’administració ha decidit canviar petits detallets que obliguen a refer la majoria de cartes magnes. Quelcom necessari, segur. Potser fa una mica de tuf d’efecte Millet, la veritat. Però el que si que fa és que el sidral sigui enguany encara una mica més gran.

Malgrat tot el que he dit, no voldria que se m’interpretés contrari a la celebració de les assemblees. Res més lluny de la realitat. Sóc un fervent defensor d’aquestes i sobretot de procurar facilitar al màxim la participació dels socis a les mateixes. Ho considero quelcom imprescindible pel bon funcionament d’una entitat. És el moment que els seus associats i associades tenen l’oportunitat de col·laborar, de proposar, de criticar, de recriminar o d’aplaudir la feina feta per les Juntes directives. I és necessari que tot això es faci perquè la feina dels dirigents no té cap sentit sense la veu i el vot dels qui representen; perquè la il·lusió de la feina feta necessita renovar-se amb l’encoratjament dels seus destinataris; perquè les possibles errades s’han de reconèixer, debatre i corregir en col·lectivitat.

Hi ha gent que diu que no va a les assemblees perquè si hi van, acaben formant part de la Junta. És cert que en els darrers anys, el voluntariat associatiu català ha minvat sensiblement. La part de les assemblees en la que s’ha de renovar els dirigents és segurament una de les que es resol més ràpidament: tots renovats i fins l’any que ve. No és fàcil que la gent, atrafegada i enfeinada amb la vida quotidiana pugui o vulgui trobar el temps que es necessita per tirar endavant una entitat. La immensa xarxa associativa catalana ens deu convertir en un dels països amb més presidents i tresorers per metre quadrat.

Però cal obviar aquest, diguem-ne, perill. Cal que els socis i sòcies participin a les assemblees. Si ja són sobiranes, anat-hi i participant-hi les farem, a més de sobiranes, útils, que, al cap i a la fi, és del que es tracta.