El valor de les abelles

Des de la publicació dels clàssics estudis sobre l’apicultura i sobre la vida de les abelles de Georges de Layens (†1897) i de Maurice Maeterlink (†1949), respectivament, a Europa i arreu del món s’ha mantingut un notable interès per l’abella (llat., Apis mellifera; cast., abeja), que és un dels animals domèstics més necessaris per a la vida de la Terra i per a l’agricultura en general, ja que l’abella contribueix a la pol·linització de les flors, de manera que hauria de ser l’animal més protegit, ja que sense elles no seria pas possible la vida de l’home a la Terra, tal com ho solia remarcar el savi investigador Albert Einstein.

L’explotació agrària mel·lífera és antiquíssima, tant, que la trobem representada en una pintura rupestre situada a la Cova de l’Aranya (a la població valenciana de Bicorp). De la recol·lecció de la mel i domesticació de les abelles en parlen escriptors de l’antiguitat com Homer i Virgili i savis com Aristòtil i Plini; uns autors del món clàssic que copsaren la capacitat d’organització d’aquests insectes on, cada abella, treballa al servei de la col·lectivitat. Les abelles recullen el nèctar de les flors o les substàncies ensucrades que segreguen certes plantes que, després, transformen i maduren en el rusc, donant lloc a la mel.

En funció de les floracions que es van produint a llarg de l’any, la mel té característiques diferents. A l’estiu, la manca d’abundància d’una sola varietat de flor, fa que les abelles barregin diverses floracions, fent possible l’elaboració de “la mel de mil flors”. De les diverses tipologies hi ha una mel que és “clara” (com ara la de romaní o de taronger), una mel “fosca” (com la de bruc o de castanyer) i les mels de melada (de color molt obscur, com ara la l’alzina, la d’avet o la de garrofer).