El càntir de Vilafranca

Un silló, un selló, un cànter, un càntir, una baldraca, un botijó, un pitxell, una canterella o una gerra, resulta que poden ser una mateixa cosa, ves per on. Tot depèn, com gairebé sempre, del lloc on es recull l’objecte i el mot. I avui, el càntir de Vilafranca, ves per on. I això per què?

El càntir, el càntir amb el qual s’hi beu aigua, en general, deixant de banda les grans concentracions urbanes encara es viu a moltes cases del nostre país. A les ciutats, petites o grans és ja un objecte pràcticament desaparegut. I, podem dir que és un objecte de museu. El càntir de Vilafranca, també. He comentat en altres ocasions que hi ha un magnífic Museu del Càntir a Argentona, on tenen una col•lecció de més de 4000 càntirs.

I, a Argentona mateix, per Sant Domènec des del dia 4 d’agost de 1951 se celebra la Festa del Càntir, que va recuperar un aplec que se celebrava des del segle XVII a causa d’un «vot de poble» a Sant Domènec, patró de les aigües, per protegir Argentona d’una greu pesta. Un dels actes més espectaculars és el concurs d’aixecament de càntirs plens d’aigua, dels que cal beure-hi, que pesen entre 10 i 200 quilos… Ho dic per si algú de vosaltres ho volgués provar… La inscripció és lliure.

Més enllà d’això, tot i que coneixem el càntir com un estri per a beure i que sempre te l’aigua fresca, com amb altres estris no únicament és útil per a això. Us vaig explicar fa temps el càntir de bateig i les seves peculiaritats. Però potser no sabeu que en realitat, el càntir va ésser també una mesura. Abans de tenir el litre com a patró de volum i capacitat, s’utilitzava el càntir com a mesura per exemple a Lleida o al País Valencià on un càntir equivalia a 12 porrons lleidatans, 12,8 porrons barcelonins o gironins o 16 porrons tarragonins. La veritat és que abans de l’aparició del sistema mètric decimal, aclarir-se amb els pesos, les mides i les mesures era una mica complicat. I, pel que fa al càntir de Vilafranca, encara tenia alguna altra funció que us comentaré.

A Catalunya i de fet arreu de l’estat espanyol, la gran majoria de terrissaires han produït o produeixen càntirs. Als anys setanta del passat segle XX, hi va haver un corrent que volia recuperar estris de terrissa a punt de desaparèixer i va generar que molta gent anés per aquests mons de déu visitant terrisseries i comprant la seva producció. Com a conseqüència, molta gent d’aquestes ciutats on ja havia desaparegut, a casa, tenia una col•lecció de càntirs tot i que no eren per beure’n aigua sinó com a objecte més o menys bonic estèticament. I malgrat tot, molts d’aquells terrissaires amb el temps van desaparèixer engolits per la modernitat…

Però no és només des dels anys 70 ençà que han anat desapareixent la majoria de terrissers i de càntirs en la nostra vida quotidiana. El cas d’avui n’és un exemple claríssim. Ara si, ja parlarem del càntir de Vilafranca. De fet, dels “cantirers” o terrissers de Vilafranca del Penedès. Segons els estudiosos, se sap que en “Gabriel Fons, cantirer” és el primer que elabora càntirs a Vilafranca des de la primera meitat del segle XV i que el nombre de terrissaires més important fou al llarg del segle XVII. El 1873 hi havia vuit cantirers. Durant els anys trenta, del passat segle XX, encara treballaven a Vilafranca cinc obradors – can Trius, can Violí, ca l’Ermità, can Sisdits, i can Paifigues – que van acabar transformats en bòviles que elaboraven totxos, maons o teules…

Segons el P. Martí Grivé en un treball sobre els càntirs de Vilafranca de l’any 1935 diu “ja fa alguns anys que a Vilafranca no s’elaboren càntirs. Aquesta indústria, però, en altre temps era remarcable i els càntirs de Vilafranca eren cosa tradicional.” Decorats amb línies incises o amb cordons i flors, segons en Pere Planes el darrer terrisser “se’n feien de bombats, de plans, de gerreta, d’engany, del drac alat, i és guarnien amb diferents decoracions”.

I, per descomptat, tenim referències dels càntirs de Vilafranca, per la descripció que en fa l’Isidro, el personatge d’una comèdia en un acte i en vers escrita per Frederic Soler “Pitarra”, dramaturg i poeta. L’obra té per títol ‘Los cantis de Vilafranca’. En ella, el personatge de l’Isidro descriu en què eren usats – a part de per beure -, els càntirs de Vilafranca del Penedès antany:

L’Isidro diu: “quant algú ‘s casava se’n trencavan vuit o nou. Desprès va deixar de ferse y ara, no s’hi fa de bo sino que quant algun viudo se casa per segon cop li fan esquellots trencantni a devant d’ell, qui mes pot.”. I pel que fa a com eren els càntirs, diu… “n’hi avia uns que ja ara s’en fan pochs que tenian tot per sobre bestias com serps i dragons fets de la pasta del canti. Deixavas tu llibre ‘l broch y… guapamente…bebias que ningu ha begut millor. Pero sens pensá ‘l tapavas per fe ‘l raig mes prim y !Adios¡ Las serps i els dragons rajavan y et deixaven com un xop”. Però encara més, diu…” i com que és de Vilafranca, te l’aigua fresca y es bo”.

Aquesta afirmació, en realitat només fa que confirmar la teoria de l’efecte càntir que no és altra que un principi físic pel qual, si es posa al sol, el càntir comença un cicle d’evaporació de l’aigua de la superfície externa, i per capil•laritat l’aigua de l’interior del càntir l’anirà substituint. Per a evaporar-se, l’aigua de la superfície exterior pren energia a les molècules d’aigua de l’interior dels porus i acaba refredant l’aigua del càntir. I si la terrissa és negra i sense envernissar, fumada durant el procés de cocció com els càntirs de Vilafranca, millor. Ja sabeu que contràriament al que diu la creença popular, el color negre absorbeix la llum solar i la calor que irradia en aquest cas el càntir. I això fa que el procés de refrigeració s’acceleri, si es posa al sol, és clar. I si és nou, encara millor. D’aqui ve la coneguda dita: “Càntir nou fa l’aigua fresca”.

Dels càntirs de Vilafranca que hi ha al museu, tots diferents, només n’hi ha un parell que eren gairebé sencers… la resta – i no és estrany, vist l’ús que se’n feia -, es van haver de restaurar i ara tots són perfectament visibles a la reserva visitable del museu.

Acabaré amb una llegenda del Penedès recollida per Pere Sadurní sobre els càntirs i els vilafranquins, que volien tenir una imatge de sant Pelegrí. Per això, diu la llegenda ” encomanaren a un pagès de Pacs una bona soca de roure amb la qual algun artista local pogués fer l’estàtua. Al cap d’uns dies, el pagès aparagué a la plaça vilafranquina amb una gran soca damunt del carro. La descarregà amb tan poca traça que anà a parar sobre una gran estesa de càntirs que s’hi estaven assolellant, tot provocant una gran trencadissa. D’aquell fet els burletes deien: “Sant Pelegrí de Pacs, trenca els càntirs a cops de cap”. Jo, de vosaltres, vilafranquins o no, no ho provaria!