Refranyer de les dones
Fou un llibre publicat per Joan Amades l’any 1936 inclòs en la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars volum XXXIX que, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en edició facsímil el 2004 amb una introducció escrita per Trinitat Gilbert, la qual porta per títol: Refranyer sobre les dones per a consulta dels homes, amb un apèndix de refranys de dones per a dones on argumenta que: “El títol -Refranyer de les dones- és esquemàtic com la majoria de títols. D’entrada, pot fer pensar que és de consulta obligada per a les dones, perquè s’hi veuran reflectides. I no és així. És un títol fet per als homes, perquè ells el consultin en cas de necessitat. Per aquest motiu, crec oportú que aquesta introducció hauria de portar el títol vertader del llibre; el títol que no enganya ningú i que explica clarament què s’hi pot trobar. Així doncs, sense embuts, el que esteu disposats a llegir és un refranyer sobre les dones per a consulta dels homes, amb un apèndix (desordenat) de refranys de dones per a dones…”
Val a dir però, que ja en el Pròleg de la primera edició el folklorista també exposa que: “L’abundantíssim refrany referent a la dona és posseïdor d’una agudesa i d’una agror veritablement sorprenents. En termes generals hom pot dir que el refrany només respecta la dona sota dos aspectes: la mare i la mestressa de la llar. Els documents que la consideren sota aquests aspectes són d’una selecta ponderació que contrasta notablement amb la resta.
No hi ha dubte que els documents de sentit invictiu són d’origen masculí. Aquest fet ens planteja unes qüestions: ¿Per què la dona, en justíssima defensa, no ha creat altres refranys que la vindiquin? I, si els ha creats, per què no han pres cos en a llenguatge? I si no han arrelat, què n’ha estat la causa? ¿Per què estant el poble integrat per membres d’ambdós sexes, han arrelat els documents pejoratius i no se n’han creat de vindicadors? Hom no pot creure que la formació, i més encara la plasmació d’un refrany, sigui patrimoni exclusiu dels homes, car n’hi ha un gran nombre que han d’ésser precisament de creació femenina. I, davant d’aquests casos, hom es pregunta: Quines són les lleis que regeixen la formació dels refranys i quines les causes que dictaminen llur incorporació en el llenguatge un cop creats? Heus ací un tema d’investigació etnogràfic, lingüística i psicològica tan interessant com curiós.”
Doncs bé, a tall de mostra del llibre, explicar que: “Conta la llegenda que Eva no tenia al seu marit el respecte degut i que ell es queixà al Creador i li demanà que li concedís alguna característica que imposés respecte a la seva esposa. Déu li lliurà un pot amb uns untets i li digué que es fregués les parts del cos que millor li semblessin; allí on s’untaria li creixeria cabell. Adam se n’anà vora una font per emmirallar-s’hi i es pintà bé la cara i el cap. Mentre ho feia, Eva el sorprengué i Adam dissimuladament amagà els untets sota unes fulles i procurà distreure la seva esposa. Eva advertí el gest del seu marit i quan pogué s’afanyà a cercar el pot i a untar-se com feia el seu marit. Adam sorprengué Eva amb les mans plenes d’untets. En preguntar-li què feia, ella ho volgué amagar i es posà les mans sota dels braços. Adam, furiós, endevinà el que passava i li abocà tot el pot per damunt del cap, i d’això ve que les dones tinguin els cabells més llargs que els homes, car la untura del cap fou més intensa.”
