Com Joan Tomàs veia a Lluís Millet

Joan Tomàs descrivia el seu professor de solfeig tot dient:

“El mestre Millet era un gran pedagog, sabia fer entenedores les coses més intrincades i atenia amablement qualsevol consulta que li fessin els deixebles. (…)
El mestre donava amenitat a la seva classe, que mai no era rígida, sinó cordial, i inculcava als deixebles la matèria objecte d’estudi. Entre el mestre i nosaltres hi havia aquella franquesa que mai no sobrepassa els límits, i mai no li perdíem el respecte. Així era Lluís Millet com a pedagog de la música: es manifestava tal com era arreu: cordial, franc, sincer, i sobretot, bona persona. Quan convenia, però, també sabia posar-se seriós i ens renyava i feia repulses sense arribar mai a l’agressivitat. Per això, potser, les seves reprensions feien molt d’efecte a qui anaven dirigides. I així s’havia guanyat la voluntat i la veneració, no tan sols dels seus deixebles, sinó de tothom que va tenir la sort de conèixer-lo, de tractar-lo i d’estimar-lo.”

I com a mestre d’orfeons Joan Tomàs considerava Millet “el gran patriarca del cant coral a Catalunya”.

El 1966, Joan Tomàs deixava escrit:

“El mestre Lluís Millet, en fundar l’Orfeó Català l’any 1891, juntament amb el mestre Amadeu Vives, va tenir la idea doble de formar un cor que cantés amb la màxima perfecció i que a la vegada els seus cants eduquessin pels camins de la bona música el poble nostre.
Va començar fent conèixer el tresor inigualable de la nostra música popular. Després, en ampliar- se l’estructuració de l’Orfeó Català, les obres dels nostres compositors que en l’Orfeó descobriren un formidable instrument per plasmar-les. És sabut que l’Orfeó Català començà amb homes sols, després s’hi afegiren els nois i al cap de poc la secció de senyoretes. Així succeí amb el mestre Antoni Nicolau, que escriví els seus grans poemes corals La mort de l’escolà, Captant, El noi de la mare… que tants èxits han obtingut sempre. Més endavant, l’Orfeó donava a conèixer paulatinament les grans obres dels genis universals de la música, Bach, Beethoven, Wagner, Gluck, Mendelssohn, Mozart… sense menysprear els moderns, Poulenc, P. Donostia, Faure, Hindemith. I així, no solament educava els seus cantaires, sinó que el públic també s’anava endinsant pels camins de la bona música. En els seus desplaçaments fora de Barcelona i en els pobles que visitava, el seu exemple servia d’estímul i arreu es fundaven orfeons, cors, capelles de música, associacions musicals… etc.”