Setmanes Santes

Quan em poso davant del word en blanc amb la intenció d’escriure una columna com la que segueix, penso: Jesús, ja tens una edat xaval!. Això que vols explicar per molts dels que et sentin o llegeixin serà una “batalleta”. Els semblarà un “cuento xino”, ciència ficció retrògrada. Malgrat tot, m’hi poso.

I es que avui us volia parlar de la imminent arribada de la Setmana Santa. A partir del proper divendres, i durant uns deu dies, la societat es transformarà. Obrirem un període essencialment d’oci en el que tothom , o quasi tothom, es prepara per gaudir d’unes mini-vacances per a la relaxació, per fer turisme o, senzillament per a la disbauxa, després dels primers mesos de l’any plens de tràfecs i preocupacions.

I no és que no em sembli bé. Em sembla òptim. Fins i tot el FES TA FESTA farà en les dues properes setmanes uns programes més relaxats, plens de música i amb reposicions d’alguna secció. Nosaltres també farem una mica de vacances.

Però la memòria i els records no perdonen. I no puc evitar comparar aquesta Setmana Santa del 2011 que tenim aquí mateix, per exemple, amb les Setmanes Santes dels anys 70. És un record sa, agradós, complaent. No el provoquen ni l’enyor ni la nostàlgia. Simplement recordo. Gaudeixo del record.

I recordo una religiositat exagerada i hipòcrita. Recordo els diumenges de rams multitudinaris, amb els palmons farcits, fins on arribava l’economia familiar, de figuretes, rosquilles i rosaris que difícilment arribaven a casa una vegada acabada la benedicció. Recordo les palmes i els palmons penjats als balcons. Recordo les processons i el peix a tots els àpats.

Recordo els avorrits i inacabables Dijous i Divendres Sants, perquè aleshores el Dijous també ho era de Sant, i el dissabte era de Glòria i el diumenge de Resurrecció…

Recordo que a la ràdio només feien música sacra i que a la Tele s’hi programaven un any si i l’altre també, pel·lícules de les de romans: “Ben-hur” no fallava quasi mai, i a més gaudíem, i no ho dic amb sornegueria, de grans títols com “La túnica sagrada”, “Rey de Reyes”, “Los diez mandamientos”, “Quo vadis” i una que es repetia també sovint, de producció, diguem-ne, pròpia: l’inefable “Marcelino pan i vino”. Recordo l’expectació que va provocar, a finals dels 70, ja mort el dictador, la programació per primera vegada a Televisión Española, la única que hi havia aleshores, de “L’evangeli segons Sant Mateu”, de Pier Paolo Passolini.

Recordo que a partir del Dijous i, especialment el Dijous i el Divendres tot estava tancat: bars, discoteques, sales de festes… Tot ha canviat. Només una cosa estava “oberta” aleshores i ho continua estant ara: la cultura popular. Més enllà de la religió i del fanatisme, les manifestacions de cultura popular han seguit presents, per la voluntat, el coratge i la dedicació dels seus conservadors i activistes, sense més modificacions que les inherents a l’evolució de la vida.

Hom podrà dir: la Setmana Santa ja és cultura popular. Particularment no hi estic d’acord. No pas en el seu conjunt. Potser algun dia ho arribarà a ser. Ho reconeixereu de seguida. Serà aquell dia en el que els que se’n diuen practicants la respectin com a tal.