El cementiri de Bausen
El cementiri més petit del món
Pels volts de Tots Sants és costum anar a fer la visita als cementiris, honorar els que ens han precedit i de pas endreçar una mica, posar flors fresques, netejar làpides etc. De cementiris n’hi ha quasi bé a tots els municipis, alguns són ultra-moderns, d’altres monumentals, n’hi ha de dimensions gegantines, mitjans i petits i dins els petits n’hi ha un que ves a saber, no sigui el més petit del món.
Aquest expedient explica, segons la tradició oral, els motius de la singularitat de Bausen, un poble preciós de la Vall d’Aran, que tot i ser petit, petit, disposa de dos cementiris i encara més un d’ells només hi descansen les restes d’una persona. És el cementiri de Teresa.
Al bell mig del bosc, en l’indret conegut com el Coret trobem un recinte funerari, de planta quadrada, està perfectament delimitat per un mur perimetral de pedra a mitja alçada i s’hi pot accedir per una porta de ferro. Dins ens rep l’única tomba del cementiri, arreglada, amb flors. En una estela que presideix l’enterrament hi podem llegir Recuerdo / a mi amada / Teresa / que falleció el 10 de mayo / 1916 / a la edad de 33 años. Una llosa de marbre blanc que cobreix el túmul hi posa “A nuestra querida madre”
Ja tenim el protagonista principal d’aquesta història, la Teresa. Però aquesta història no seria possible sense el Sisco i sense el rector de Bausen que com en tota bona història és el causant del conflicte que ens durà al desenllaç que ja coneixem.
A principis del segle XX la Teresa i en Siscu enamorats del tot i per tot, van voler iniciar la seva vida en parella. I tal i com era costum van anar a veure el rector per tal que els casés. El rector va negar-s’hi ja que els dos amants eren parents propers, tot i que aquesta consanguinitat era solucionable si s’avenien a demanar una indulgència papal, previ pagament d’aquesta.
En Siscu i la Teresa o bé perquè no disposaven de la quantitat que demanava la Santa Seu, o indignats pel xantatge religiós o bé per totes dues coses varen decidir tirar pel dret i començar la seva vida en comú. De la parella van néixer un nen i una nena. Però la felicitat s’estroncà el 10 de maig 1916 quan la Teresa va morir amb tan sols 33 anys, diuen que d’una pneumònia.
Un cop més el rector de Bausen torna a aparèixer en la vida d’aquesta parella i no precisament per bé. El cas és que com que la Teresa havia estat vivint en “pecat”, el rector va negar-se a enterrar-la al cementiri, ja que era terra sagrada on no poden rebre sepultura les persones que moren en “pecat”.
La intolerància del rector va ser resposta amb la solidaritat dels veïns de Bausen. Així en Siscu va començar a fer la fosa a el Coret i els veïns s’hi van anar afegint fins a construir un cementiri només per la Teresa. Des de llavors probablement el cementiri més petit del món.
En Siscu i els seus fills van exiliar-se a França fugint del feixisme, on van morir. Actualment són els nets de la Teresa qui vetllen la sepultura. El cos del Siscu descansa lluny del cos de la Teresa però la seva història i el seu amor s’han perpetuat en la memòria col·lectiva de Bausen.
