El Bisbat evacúa

Sembla que d’això de la crisi immobiliària no se n’escapa ningú.

Aquest any 2011, l’Esbart Sant Martí de Barcelona ha patit un assetjament en aquest sentit. L’Esbart Sant Martleg i trobar-se amb la bnegativa del Bisbat, va decidireien que era l’í porta 67 anys, des de la seva fundació, vivint a uns locals de la Plaça Canonge Rodó, del barceloní Barri del Clot, que son propietat del Bisbat de Barcelona.

Durant aquests anys, la relació amb els mossens que han regentat la parròquia de Sant Martí ha estat molt bona, excel·lent, fins al punt que el Sant Martí porta 33 anys realitzant uns brillants Recitals de Música i Dansa Religiosa dins el temple.

De cop i volta, el Bisbat de Barcelona, sense previ avís i amb la fredor d’un burofax, els va notificar ara fa uns mesos que havien d’abandonar aquests locals en quinze dies. Cap motivació aparent, cap explicació raonable, simplement un burofax executiu. Francament, no sembla la millor manera de finalitzar una relació de més de mig segle.

Quan la gent de l’Esbart van voler parlar del perquè, no van tenir respostes, tot i que els del Bisbat deien que era l’esbart qui no volia parlar. En definitiva, no hi va haver diàleg. I davant d’això, entraren en escena els advocats. I la jutgesa, que després de veure i estudiar el cas, i d’intentar facilitar aquest diàleg, va veure clarament que era el Bisbat qui es negava a dialogar, i va decidir donar la raó a l’Esbart.

Ara per ara, doncs, la gent de l’Esbart Sant Martí no s’hauran de canviar de casa. No hauran de marxar de casa seva, o més ben dit, de la que es pensaven que era casa seva. Perquè després de 67 anys, i d’una relació cordial i profitosa per ambdues parts, és normal que et sentis com a casa teva.

És curiós, perquè aquesta pràctica de recuperar espais, sembla reiterant per part de les autoritats eclesiàstiques ens els darrers anys. Ha passat amb grups d’esplai i amb altres entitats culturals. Els senyors del Bisbat, de cop i volta, necessiten recuperar els seus locals. En aquest moment del mercat immobiliari no crec que sigui per vendre’ls. Si és aquesta la seva intenció, els recomanem modestament que canviïn d’assessors immobiliaris.

No m’agrada ser mal pensat, però, a qui pot beneficiar que el teixit associatiu de casa nostra, que la societat civil que tant s’està mobilitzant en aquests darrers mesos tingui problemes? No serà que les “almoines” governamentals provinents d’un estat teòricament laic s’han de pagar d’una manera o altra?

I després es queixen de poca clientela.