Joan Tomàs i Lluís Maria Millet

Joan Tomàs va mantenir una llarga i profunda amistat amb Lluís Maria Millet i Millet, que era fill del gran mestre Lluís Millet i Pagès.
Es van conèixer a l’Orfeó Català quan Millet hi ingressà de ben petit i Tomàs, deu anys més gran, ja havia deixat la secció de nois i cantava a la corda dels baixos. De ben segur que coincidiren en moltes activitats de l’Orfeó, i la profunda admiració que Joan Tomàs sentia pel seu mestre Lluís Millet deuria sembrar molt aviat, la llavor d’aquella gran amistat.

L’estiu de 1927 van realitzar conjuntament una missió de recerca per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a l’Alt Empordà. Entre juliol i agost van recórrer gairebé una vintena de pobles i llogarrets, escoltant i transcrivint les melodies que pagesos, pastors i vilatans els cantaven. Durant aquella missió, Joan Tomàs i Lluís Maria Millet enviaven cartes, gairebé diàriament, a Lluís Millet pare, explicant-li amb tot detall les anècdotes i les circumstàncies d’aquella recerca. La mateixa carta l’escrivien, meitat l’un, meitat, l’altre.

Certament, la figura del mestre els unia fortament, però encara els va apropar més la seva mort i, posteriorment, la del mestre Pujol.
Quan el 1946 l’Orfeó Català va reprendre les activitats, Lluís Maria en va assumir la direcció, nomenant Joan Tomàs i Josep Jordi Llongueres, sotsdirectors. Així es va formar l’equip que va portar novament l’Orfeó al capdavant de l’elit musical.

D’aquesta manera, Joan Tomàs i Lluís Maria Millet demostraven la seva confiança i refermaven la seva amistat.

Quan Joan Tomàs va morir, Lluís Maria va publicar:

Voldria escriure amb calma unes paraules dedicades a l’estimat mestre Tomàs, quelcom que fos una mica digne d’ell, artista humil, bondadós, sincer, home bo, apòstol del nostre veritable art coral, recercador incomparable de la nostra cançó popular, amic dels infants; lligat, des de la seva infantesa fins a la mort, a la vida de l’Orfeó Català, que tant li deu. Amic fidel de l’ànima amb qui he compartit tota la meva vida artística: els triomfs i (perquè no dir-ho?) les amargors.

Ésser amic i confident del mestre Tomàs era conèixer la vera amistat. Amic dels infants, se li havia encomanat la simplicitat de la infantesa. No coneixia la malícia ni la malevolença. Sofert en les penes, fruint en les alegries, consolava i encomanava la seva joia a qui el coneixia.”