El cec i el fanalet

Hi havia un pobre ceguet que demanava caritat a les escales de l’entrada de l’església. Allí s’estava tot el dia fins que a la tarda, a entrada de fosc, se n’anava cap a casa, a l’altra banda del pont, temptejant el camí amb el seu bastó.

Un vespre que hi havia molta boira, tanta que no es veia res a tres passes lluny, el ceguet, que la sentia al moll dels ossos, va encendre un fanalet i se’n va anar a casa seva, seguint el seu camí habitual.

Un menestral de la vila, que el coneixia de veure’l cada dia a la porta de l’església, se’l va trobar pel pont i veient que anava amb un fanalet encès, el va aturar i li va dir:

• Escolteu, mestre, si no hi veieu, tal com dieu, com és que aneu amb un fanalet encès? De poca cosa us ha de servir, si sou cec de debò. I si no, és que ens preneu el pèl a tots plegats.

• No, no que no hi veig, pobre de mi! – va respondre el ceguet -. Però tot i així, el fanalet em fa molt de servei. No el duc pas per veure els altres, sinó perquè els altres em vegin a mi i no em facin caure a terra amb una empenta.

Text i locució: Albert Jané

Il·lustració: Montserrat Brucart

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 345 (1976) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)