Eleccions
Les recents eleccions municipals han consolidat el canvi ja anunciat en el panorama polític català a les darreres generals.
Tot i que amb matisos, han acabat de pujar els que ja van pujar, s’han mantingut els que es mantenien aleshores i han davallat (alguns en caiguda lliure) els que ja van rebre el càstig dels electors en les eleccions al Parlament català.
Hi ha qui pensa que els canvis són necessaris. Molts creuen que, especialment en temes polítics no s’ha de permetre que els dirigents s’apalanquin a les poltrones massa temps. Que aquest és un exercici d’higiene política i que preserva l’honorabilitat dels que manen. No per res. Només perquè no tinguin temps de fer massa mal. És aquella màxima que diu que el poder corromp.
Altres, en canvi, consideren que els constants canvis en la direcció de les institucions fan que la feina no es pugui dur a terme d’una manera efectiva. Que cal continuïtat per dur a bon port un programa polític i que les contínues substitucions dels caps visibles entorpeixen la bona realització dels projectes i escapcen la seva ambició. La dels projectes, s’entén.
No sé si estaria d’acord amb cap de les dues teories. O potser podria estar d’acord amb les dues a l’hora. Particularment penso que cada casa és un món, i que, especialment en la política municipal, una faceta en la que podem trobar segurament les dosis més grans de vocació, altruisme i capacitat de treball per part dels electes, cada ajuntament, cada vila o ciutat pot esdevenir un cas a part, mereixedor d’una anàlisi diferent.
Malgrat tot, la vida quotidiana no es veurà alterada, si més no, de cop i volta. Als que sí que ens tocarà patir de nou és a tots aquells que ens dediquem al camp de la cultura i, molt especialment, als que intentem tenir cura de la cultura popular.
No, no. No crec que calgui patir per la continuïtat de res en concret. Però a tots aquells que treballem cos a cos amb les institucions les eleccions sempre ens giren feina.
Caldrà rebre els nous càrrecs (que acostumen a trigar una mica a prendre possessió); tornar a explicar-ho tot (ja que normalment aterren i no saben ben bé on ho fan); que ells, per la seva banda, coneguin i facin una valoració de tots els elements (la desconfiança i la política van sempre força lligades). En definitiva: caldrà recuperar la sintonia de treball que només el temps i la confiança atorga a dos desconeguts que estan obligats a entendre’s.
I el problema, és que el temps no és sempre un bon aliat. La cultura popular no s’atura mai. No es pot aturar. Que es posin les piles de seguida. Segur que ho faran. Encara que el regidor sortint sigui del partit contrari, la festa ha de continuar.
