Dent de lleó

 

Durant la seva existència des del ja llunyà 1942, el Museu Etnològic no només ha anat incorporant a les col·leccions objectes dels cinc continents sinó també un molt interessant fons de dibuixos com a resultat dels diferents treballs de camp o també com a informació gràfica creada per il·lustrar diversos aspectes en les diferents exposicions creades al museu. I és en aquest punt on vull parar-me per explicar-vos la tasca d’alguns dibuixants col·laboradors del museu. Ramon Noé Hierro, dibuixant i pintor, posteriorment professor de l’Escola Massana, va acompanyar a Ramon Violant, conservador del museu en les seves campanyes de recol·lecció. Dibuixava tots aquells objectes, plantes, instants que quan no era possible dur-los al museu calia tenir-ne constància gràfica. Altres dibuixants col·laboradors van ser Rafael Bastardes o Ismael Balanyà, per exemple. Però vull parar-me en un altre dels dibuixants que van col·laborar al museu. En Josep Ribot i Calpe (Barcelona 1888-1974).

Ribot va realitzar per al museu una sèrie de dibuixos que complementaven l’espai d’exposició relacionat amb els jocs dels infants, dins de l’àmbit del ‘Cicle de la vida’ que va pensar i organitzar el folklorista Joan Amades, conservador també al Museu d’Indústries i Arts Populars fins l’any 1959. I perquè us parlo de dibuixants si vull explicar-vos la dent de lleó? Doncs perquè a mi, sempre m’ha agradat explicar els objectes del museu amb una visió més àmplia que l’estrictament tècnica. Això, segur que pot donar més feina, però també dona més satisfaccions, ja que les persones que escolten acaben fent-se una idea més real de l’objecte i del que significa o significava.

Pel que fa a la dent de lleó, no us pensareu pas que és el que pot semblar, oi? Clar que, podia donar-se el cas que si, que el museu tingués una dent d’un lleó africà, un amulet amb significats i creences al seu voltant, però no. No és el cas, ja que la dent de lleó a casa nostra és una altra cosa. Que m’ha donat una sorpresa important, ja que, de només voler-vos explicar un dibuix d’un joc d’infants representat al museu, he anat a parar a tal quantitat d’informació sobre el tema que estic preocupat per no allargar-me massa…

Doncs anem directament a aclarir dades. El dent de lleó, també anomenat xicoia, apagallums, cama-roja, lletsó d’ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó o xicoira de burro, és una planta molt fàcil de reconèixer que no sol superar els 40 o 50 cm d’alçada. Les fulles tenen els marges dentats – d’aquí li ve el nom -, i la flor és d’un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d’una esfera de plomalls. És una planta molt comuna a tot Europa. Creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. Fixeu-vos! Totes les espècies de dent de lleó són comestibles. Les seves fulles es mengen tradicionalment en amanides especialment al sud d’Europa i també al sud de la mar Mediterrània. També s’usa com a planta medicinal des de l’antiguitat.

 

En la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals. Per exemple, la infusió de les flors així com la melmelada d’aquestes, és usada per al mal de gola, menjada directament o ensucrant una infusió o llet calenta, igual que la mel. A Sicília les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d’oliva, i al Japó es tallen a trossos, se salten a una paella i s’amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s’acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un succedani de cafè. Les seves fulles també tenen usos gastronòmics a tota Europa i les mengen crues en amanides, bullides, fregides, en sopa (típicament a Itàlia), com a farciment de raviolis o en truita. A la parròquia de Canillo d’Andorra és típica l’amanida de xicoies. A Polònia, una preparació culinària molt habitual fins a començaments del segle XX eren les fulles de dent de lleó bullides i escorregudes, barrejades amb llet i patata.
Un altre ús ha estat el de la producció de cautxú. El làtex d’aquestes plantes es troba localitzat a l’arrel que pot ser més o menys rica en cautxú. Això ha originat que es cultivi un tipus d’espècie d’aquesta planta amb molts bons resultats amb fins industrials.

A Occitània, les fregeixen en oli d’oliva i en fan una truita. A més se solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleó», una mena d’aiguamel; o en melmelada, anomenada també, pel seu gust i aspecte, mel de dent de lleó, que és tradicional a molts indrets d’Europa. N’hi ha més, força més maneres d’aprofitament d’aquesta generosa planta, però haig de parar en algun moment!
Aquesta és una planta medicinal amb propietats desintoxicants. És un depuratiu natural de fetge, i millora l’aparell digestiu, la pell i els ulls. És recomanada per a persones amb hipertensió arterial, colesterol alt, mala circulació, càlculs renals i hepàtics, trastorns hormonals, anèmies i més. Afavoreix l’expulsió de pedres de ronyó, evita refredats i símptomes de grip perquè té alt contingut de vitamina C i també d’àcid fòlic, recomanat per a dones embarassades. Té un alt nivell de silici, ajuda a cicatritzar ferides, millorar l’aspecte de cabell i les ungles. Vaja, que és un pou de bondats!

Mirat des d’un altre punt de vista resulta que la nostra “Dent de lleó” ha protagonitzat multitud de contes i llegendes al voltant de tot el món. Fins i tot es diu que d’ella van néixer fades o que criatures de bosc van convertir monedes d’or que va tirar un ancià per accident en el seu camí, a les flors daurades que coneixem. Però la creença més popular relacionada amb les dents de lleó és que si bufes els anomenats papus i pots veure els seus fruits secs volar pels aires, se’t complirà un desig.

 

I aquesta acció, la de bufar els papus, amb què els infants i – no ens enganyem – els adults també ens quedem bocabadats, la va recollir com un joc tradicional a casa nostra Joan Amades quan va planificar les sales d’exposició del museu en el qual treballava. I el dibuixant Josep Ribot en va fer una il·lustració que emmarcada, va estar durant molts anys exhibida a les sales on es parlava de jocs infantils. I això és el que, si mireu el web del programa, podreu veure. La deliciosa il·lustració de Josep Ribot amb una noia que bufa el papus, que així se’n diu de l’esfera de plomalls que bufem i que il·lustra perfectament tot el que acabo d’explicar.

Majoritàriament els anomenem “angelets”, ja que al bufar, les seves llavors es desprenen volant, tot afavorint-ne la disseminació. Com no podia ser d’altra manera, hi ha algun poema, en aquest cas de la poetessa Lola Casas, parlant de la dent de lleó. Diu així:

 

Vola lluny,

plomall de flor,

cor de vent,

ales de gasa.

Puja amunt

pel cel d´estiu,

cerca espai

i nova casa.

 

Així que… La propera vegada que bufeu un papus de dent de lleó, penseu amb en Jesús, segur que, allà on sigui, li agradarà! Els meus millors desitjos per a tots vosaltres, amb una bona bufada a la dent de lleó!