La lavanda

Desifectant, purificant i per alleugir els dolors reumàtics

L’espígol, o lavanda, (llat. Lavandula spica; cast. espliego) i el barballó (llat. Lavandula latifolia; cast. alhucema) són unes plantes remeieres molt estimades en fitoteràpia i en perfumeria. Els antics infermers conventuals solien preparar amb fulles i amb caps florits d’espígol uns banys calents molt olorosos i de gran eficàcia contra el raquitisme i els dolors reumàtics. També, la maceració de fulles i caps florits de la lavanda el solien usar els frares i monjos com a digestiu i com a tònic antinerviós. La maceració en alcohol dels caps florits de l’espígol era aplicada per a fer fregues a contrapell per tal de temperar els dolors reumàtics i, sobretot, per a la desinfecció de les ferides. Del tomaní o romaní mascle (llat. Lavandula stoechas; cast. cantueso), que en l’argot dels antics caputxins en deien caps d’ase, fou emprat com a antisèptic per a la desinfecció de les ferides i també com a estimulant de la digestió.

En les hortes conventuals, a l’espai dedicat a les herbes remeieres –i que els caputxins en l’argot d’estar per casa deien l’hort de Jericó–, els frares hi solien plantar mates de Lavandula vera, una planta que gaudí de gran reputació essent esmentada en els formularis destinats a la medicina pràctica (com ara el Formulaire Astier editat a París l’any 1922) on fou presentada com a un dels millors estimulants tònics.

En temps de pesta els frares solien fer fumigacions amb mates seques de romaní i d’espígol per tal desinfectar les estances de les miasmes i així purificar l’ambient.