La dona i el llop

(rondalla popular)

Vet aquí que el llop, mig mort de gana perquè feia dies que no havia tastat res, ni xai ni cabridet, es va acostar en una casa de pagès per veure si hi podia caçar alguna cosa. Quan hi era ben a prop, mig amagat entre unes bardisses, va sentir un nen que plorava i la seva mare que li deia:

• Mira que si no pares de plorar, et donaré al llop perquè se’t mengi!
• Ep! – va pensar el llop -. Avui sí que estic de sort. Me´l menjaré ben de gust, aquest tendre infantó.

I es va quedar quiet, entre bardisses, esperant que la mare li donés el nen. Però aquest no parava de plorar, i la seva mare li continuava dient que el llop se’l menjaria.

Així va passar una bona estona, i el pobre llop, que cada cop tenia més gana, es desesperava de la trigança.

• Ja li costa prou, a aquesta dona, de decidir-se –pensava l’afamat animal.

Finalment, el nen es va començar a calmar i, encara entre sanglots, va demanar a la seva mare que no fes venir el llop.

• No, fillet del meu cor, no tinguis por – li va dir la mare -, que si ve el llop, de les garrotades que li donaré li passarà el fred per tot l’hivern.

Quan el llop ho va sentir, va fugir cames ajudeu-me, a amagar-se dins del bosc, pensant que era ben cert allò que havia sentit dir, que les dones a cada moment canvien de pensament.

 

Text i locució: Albert Jané
Il·lustració: Teresa Duran
Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 341 (1976) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)