El cavallet de bateig

 

El d’avui és un d’aquells objectes que amb el pas dels anys ha desaparegut i ha quedat en l’oblit.

El destí del nostre objecte d’avui era desaparèixer degut al canvi d’hàbits i també la desaparició de les persones que els manufacturaven… La sort és que, pel fet d’haver-ne als museus i gràcies a la tecnologia, tenim més eines per documentar-ho, recordar-ho o explicar-ho, per tal que en quedi constància.

Avui em centraré en un objecte que anava lligat a una cerimònia de tradició catòlica que tots coneixem i de la qual la immensa majoria podem haver-ne estat protagonistes: el bateig. El bateig d’una criatura, cerimònia per la qual un nadó era acceptat a la comunitat cristiana catòlica, ja que segons la doctrina de la seva fe és impossible salvar-se sense el bateig. Jo mateix recordo i encara avui es diu, que si un nadó no era batejat seria “moro”, o que en cas de morir aniria al llimb, o que viuria en pecat, referint-se al pecat original que s’atribueix a Adam i Eva per haver-se menjat una poma al paradís…

El bateig d’un nadó era -és- un dia assenyalat en les famílies cristianes. Tant és així que hi havia, i en alguns llocs encara hi ha, més enllà de la cerimònia religiosa, tot un protocol per a la festa que significava una tal ocasió. Vull dir que a més dels pares i la família directa hi havia els padrins de bateig, encarregats de batejar el nadó juntament amb la llevadora. Antany, com que es batejava els nadons tan aviat com fos possible ja que la mortalitat infantil era molt elevada, també es considerava que la mare s’havia de quedar a casa recuperant-se de les conseqüències del part. Així doncs, al bateig els responsables de la criatura eren els padrins, que també tindran un paper important en la resta de la celebració.

Un cop finalitzada la cerimònia religiosa seguia la part més cridanera de totes, sobretot per la quitxalla i també per a alguns ganàpies. Era la part del “Tirar bateig“, moment documentat des d’inicis del segle XIX, però ben segur que es feia molt abans. Així se’n deia i se’n diu encara del trajecte i les seves conseqüències que hi havia des de l’església fins a la casa dels pares del nadó.

Amb variacions, algunes sorprenents, el procediment era força similar. Antigament, ja que els batejos s’anunciaven mitjançant les campanes, la gent del poble i especialment els nois, acudien a la porta de l’església esperant la sortida del batejat amb els padrins, als quals els cantaven una cantarella que potser molts ja sabeu, de la qual hi ha força variants. Només posaré un exemple, que diu així: “Tireu confits, que són podrits, tireu avellanes que són salades, si no en voleu tirar, el nen es morirà!” Ooooh… quina mala jeia… no?

A Altafulla, on de plegar confits se’n diu “plegar rollau“, el camí de l’església a la casa de la família estava farcit d’entrebancs provocats per la gent del poble però sobretot pels joves i la quitxalla, que esperaven els moments de “tirar bateig“. Havia estat costum que els veïns trenquessin càntirs a terra per tal que la comitiva que venia de l’església amb el nadó trepitgés la terrissa.

Sobre el “tirar bateig“, Joan Amades diu al seu Costumari: “En altre temps havia estat molt estès el costum de repartir als fidels, llaminadures i fruites seques especialment nous i avellanes. Era corrent tirar el bateig des de dalt del cor. La mainada s’atropellava per agafar-lo a l’aranya estiracabells. A Llers, el tiraven des del cim del campanar. A Barcelona, en les esglésies importants que sota de l’orgue tenen la típica testa de moro penjada, tals com la Catedral, Santa Maria de la Mar, Santa Maria del Pi i l’església del Palau, les llaminadures sortien de la boca de la carassa. Hom les tirava des de l’orgue per un conducte especial que les conduïa fins a la testa”.

Llegeixo en un blog que té per nom foratgatiner.blogspot.com, el següent escrit de 2011: “Fins no fa pas massa anys, a molts llocs del nostre entorn, després de batejar una criatura es tirava bateig. Consistia a llançar des del balcó o eixida de la casa on batejaven, tota mena de caramels i llaminadures, joguines senzilles, baldufes, “calderilla”, etc. que la mainada des de baix al carrer, s’afanyaven a collir. Era una manera com una altra de compartir l’alegria d’aquell dia amb tots els petits del poble, tot i que se n’hi solien afegir de grans. Els encarregats de tirar bateig eren els padrins de la criatura” i també a Emporion, periòdic quinzenal de Torroella de Montgrí, l’any 1932 es descriu un record d’infantesa: “Era l‘any 1890. Havia nascut un noi a casa Quintana. Recordem perfectament el dia que fou batejat, cerimònia lluidíssima. Era costum tirar bateig i ens sembla encara veure, a coll de nostre pare, la gran gentada a collir-ne i el bé de Déu de joguets que des dels balcons eren llançats al carrer”. També a la Memòria digital de Bordils trobo “Els padrins obrien bosses i capses i llançaven a l’aire caramels, monedes, foteses per a jugar,… La mainada fèiem mans i mànigues per ser els més àgils en encalçar i recollir-los, si era possible abans que arribessin a terra i posar-los a la bossa”. Com més benestant era la família del nounat batejat, més s’esperava del “ tirar bateig” tant en la quantitat de confits i altres llepolies com en el tipus de joguines que es llançaven a la canalla. I, si us heu adonat en les descripcions, les joguines tenien un paper important… Això ja és una pista del secret d’avui! En definitiva, si no eren generosos, els esperava una inacabable i despietada cantarella de… ”Padrí ronyós, sigueu rumbós!”, o “Bateig bort, tireu criatura i tot“. Hi ha llocs on, si les tirades eren magres, per incitar als familiars cridàvem: “és mort, és mort, és mort” fins que per fer-nos callar tornaven a tirar quelcom.

Podria anomenar-vos molts més exemples de diferents llocs i moments del que significa ”tirar bateig” però em limitaré a dir-vos que arreu del Països Catalans rep altres noms com: collir bateig, plegar confits, tirar batiada, tirar batejada, fer relleu, fer rolleu, tirar caramelles, ninoves…

Una d’aquestes joguines que es llençaven al “tirar bateig” és justament el secret d’avui. Són uns petits cavallets de cartó de menys de 20 centímetres d’alçada dels quals n’hi ha cinc de diferents però molt semblants entre ells, emmotllats i pintats  de forma semblant, sobre una petita plataforma de fusta un d’ells amb rodes, la qual cosa em fa pensar que hi deuria haver artesans o baladrers – els nostres entranyables venedors ambulants -, dedicats a confeccionar i vendre aquesta joguina. Avui, ara mateix, no hi ha massa batejos on es “tiri bateig” o es senti la quitxalla cridant la cantarella,  i la tendència a desaparèixer és cada cop més evident… Les presses actuals, les ajustades economies familiars i el canvi d’hàbits estan duent tradicions com aquesta a la calaixera de l’oblit… I és una llàstima, home… Ens ho havíem passat tan bé recollint els confits!