El pessebre de caixa
Secret número 100
Quan algú de nosaltres va a visitar un museu, en general ja sabem el que ens agradarà veure. Si anem al Museu Picasso, al Museu del Càntir d’Argentona o al Museu Nacional d’Art de Catalunya ja sabem amb certa seguretat el que veurem i del que podem gaudir. Pel que fa als museus com l’Etnològic també és el cas, però és una mica més incert a causa que hi ha una enorme varietat d’objectes exposats de molt diverses procedències. Habitualment són objectes d’autor anònim, no necessàriament considerats obres d’art cosa que al meu entendre és injust, encara que tinguin un treball o una decoració fora del comú i que ens transmetin sensacions diferents a les dels museus considerats “d’art”.
Si sabem per exemple que una treballada capsa de rapé és feta el 1820 pel pare de Victoria Badia, pastor de Biscarri o que un garrot bigarrat, de lligar garbes, és fet el 1915 per Pere Sanmartín Joaniquet d’Ardanui és de justícia donar-ho a conèixer. He de dir que actualment s’ha millorat en aquests aspectes i cada cop més aquestes dades es veuen a la informació pública dels objectes. Cadascú els donarà el mèrit que consideri i segur que en molts casos hi haurà sorpreses. El que no és tan habitual és trobar-se en un museu d’etnologia obres d’autors, diguem-ne, de primera línia.
I aquí sí que hi entra el Museu Etnològic i de Cultures del Món, el segon més antic de casa nostra per darrere del Museu Etnogràfic de Ripoll. Des de l’any 1942 que es va inaugurar, l’Etnològic de Barcelona ha anat recol·lectant i custodiant un important patrimoni que en molts casos ha quedat força difuminat.
I, per anar entrant en el tema, en l’àmbit del pessebrisme també succeeix aquest fenomen. Dins de la gran diversitat d’especialitzacions entorn de la confecció de figures de pessebre ens trobem autors, especialment escultors com Ramon Amadeu del qual al museu hi ha un bon nombre d’obres seves a més dels maniquins que utilitzava com a models, però també de Lambert Escaler, dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana, de Damià Campeny, Domènec Talarn, Roig i Soler… tots ells escultors de renom.
Lambert Escaler i Milà, escultor, decorador i comediògraf, arxiconegut pels seus caps femenins modernistes a més, va realitzar els personatges a mida real de l’antic muntatge del museu al Poble Espanyol de Montjuïc de Barcelona anomenat “La Casa Pallaresa”. O també Josep Mestres Cabanes, pintor i reconegut escenògraf del Teatre del Liceu des de 1941 a 1956 que, en format de decorat teatral i en uns diorames, va recrear les escenes que es podien veure des de les finestres de l’interior de la dita casa…
Dins el món del pessebrisme, hi ha una especialitat de la qual ens n’hauríem de sentir ben orgullosos. Es tracta de la construcció dels anomenats “diorames artístics”, tècnica iniciada l’any 1912 per Antoni Moliné, soci de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.
Moliné cada any rebia l’encàrrec de fer el pessebre del convent-escola Sant Josep del Carmel, a Gràcia. Aquell any el pessebre havia de ser més petit que l’habitual per causa d’unes obres i va tenir la idea de jugar amb la perspectiva per dotar de profunditat el conjunt. D’aquesta manera, posant el pessebre dins una caixa, en va reduir un 30% l’espai que ocupava. Per alleugerir-lo, va decidir modelar les muntanyes amb guix, abaratint el cost i reduint el temps de construcció. Amb els anys va anar perfeccionant la tècnica que es va estendre per tot arreu i va arrelar en països com Portugal o també a Llatinoamèrica. Així doncs, aquesta manera de fer pessebres se la coneix internacionalment com ‘escola de Barcelona’ en reconeixement a la persona i el lloc on es va iniciar.
I avui volia finalment parlar-vos d’un diorama de pessebre del museu, que té un pessebre. Es tracta d’un diorama amb figures de terracota que representa l’interior d’una casa de pagès, concretament de l’espai de la sala, amb la llar de foc perfectament reproduïda amb els cremalls amb el calder penjat, els capfoguers, l’escó on hi ha asseguda la família vora del foc resant el rosari, l’àvia asseguda en una cadira cosint o fent mitja vora un cistell amb roba, alguna aixada i una taula on hi ha reproduït un petit i preciós pessebre, contemplat per l’avi i la mare de la família amb totes les criatures de la casa embadalits…
D’aquí ve que avui hagi titulat el secret com a “el pessebre de caixa” tot i que el volia titular “el pessebre del pessebre”. Tots els diorames de pessebre tenen un títol. Aquest va ser titulat com a “Resant el Sant Rosari” i va ser, dins de la seva especialitat, el guanyador del Premi Extraordinari de la “Exposición de Arte Religioso del Fomento de les Artes Decorativas” de l’any 1951, precursora de les que es farien a Barcelona l’any següent, en ocasió del XXXV Congrés Eucarístic Internacional. El Reial Cercle Artístic va oferir al museu aquest, que va ser adquirit per 5.000 pessetes d’aleshores, tot un dineral, i també altres diorames de pessebre. L’autor d’aquesta, per a mi petita joia és, l’escultor olotí Cristòfor Quera i Molí que visqué entre els segles XIX i XX, però del que ni els mateixos pessebristes en saben massa coses… Ja ho veieu… la glòria, és efímera…
