Creu de bales

Si us atureu a pensar una mica veureu que l’espècie humana, aquell anomenat “animal racional” que som com deia Aristòtil, és capaç de voler desenvolupar-se en societats lliures, avançades, obertes, organitzades i moltes coses més, però hem estat incapaços de descartar del nostre comportament una de les xacres que més ens perjudiquen individualment i col·lectiva: els conflictes bèl·lics. Malauradament, no cal anar massa lluny ni gens enrere en el temps per adonar-nos d’això. Conflicte armat? Guerra? Enfrontament armat? Enfrontament bèl·lic? Operació militar especial? Episodi bèl·lic?.. De quantes maneres som capaços d’anomenar el desig d’aniquilar altres éssers humans mitjançant la força?

Des dels inicis que fins ara coneixem de l’evolució de l’ésser humà, no hi ha període en el qual per diverses causes no hi hagi hagut enfrontaments violents. I, a més, els donem una gran rellevància a l’hora d’explicar el nostre passat llunyà o proper. De fet, no entenem la història ni antiga ni moderna, sense els conflictes bèl·lics. Hem estat i som, incapaços d’evitar-los i hem assumit la seva existència com un fet inevitable, suposo, perquè també devem haver assumit que per molt intel·ligents que ens considerem, no ho som tant, en el fons… Tota aquesta reflexió ve al cas del secret d’avui… ja ho heu escoltat. ‘La creu de bales’, si. Tota una contradicció feta objecte! I de moment per a mi, que no soc gens entès en armament, un gran desassossec.

Us haig de comentar alguna cosa d’un altre concepte que lligaré amb la creu de bales. Vinga. Doncs és l’art, entès com a manifestació de l’activitat humana. Com a expressió de sensibilitats. Pel gaudi de qui el realitza i de qui el contempla. Això, entre moltes altres coses, és l’art. Mai m’hagués imaginat que hauria d’explicar un objecte del museu com és una creu de bales com un objecte artístic, però… és així. Perquè resulta que hi ha un tipus d’objectes que pertanyen al que s’ha volgut classificar com a ‘art de trinxera’, també anomenat “Trench Art” en anglès, “Art du Poilu” o “Art des trincheras”en francès, al qual pertany l’objecte que avui us comento.

Es considera que aquest anomenat  ‘art o artesania de trinxera’ va aparèixer en la Guerra Franco-Prusiana de 1870, es va desenvolupar amb força a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial entre 1914 i 1918 i va tenir la seva màxima expressió als camps de presoners de la Segona Guerra Mundial entre 1939 i 1945. Però aquesta activitat de fet, tampoc era nova del tot. Seria comparable a la tradició centenària dels mariners que fabricaven objectes gravats i tallats fets amb ossos de balena i altres materials. És fàcil suposar que durant i després de la Guerra Civil espanyola, a les trinxeres i als camps de presoners també s’hi van produir objectes de l’anomenat “art de trinxera”.

 

Aquest tipus d’objectes, eren creats per soldats, presoners de guerra o civils a conseqüència de llargues estones d’inactivitat o d’espera a les trinxeres, a les presons o als camps de concentració, com a intercanvi de menjar i altres objectes necessaris o per aconseguir algun diner. Són fets amb materials relacionats directament amb els conflictes bèl·lics, majoritàriament de metall com serien els fets amb beines de projectils de totes mides, reconvertits en gerros o cendrers, en objectes d’inspiració religiosa, encenedors, ganivets o anells, però també de fusta com joguines o porta retrats, de roba o d’os realitzats com a records. De fet, hi ha objectes gravats i treballats amb una habilitat considerable, fruit probablement d’artesans que ja sabien com treballar aquests materials. Segons l’arqueòleg i antropòleg britànic Nicholas J Saunders, en un seu treball anomenat “Records de metall: Cultura material i conflicte en el segle XX”, comenta que el 1919 ja es deia que la Primera Guerra Mundial passaria a la posteritat com “una Guerra de Souvenirs”.

És sabut que aquests objectes eren exposats a les rereguardes dels camps de batalla, gestionats per soldats ferits o mutilats en espais autoritzats per les prefectures militars.

Doncs la creu de bales que hi ha al Museu Etnològic, forma part d’aquest “art de trinxera” i efectivament no és una cosa estranya ni única. És una creu feta amb bales de fusell soldades, havent-hi afegit també la imatge d’un crist a la creu i una base que se suporta en un trespeus fet també amb bales de fusell soldades. Per sobre del Crist hi ha un escut de la ciutat francesa de Lourdes amb la llegenda del nom de la ciutat. Des del meu punt de vista és una enorme contradicció fer una creu, símbol religiós i pretesament de pau, amb bales mortíferes… però els humans som així…

En desconeixem la procedència exacta, però pels materials de què està feta, el seu origen podria ser la Primera Guerra Mundial, l’anomenada Gran Guerra de 1914, en la qual es van utilitzar aquest tipus de projectils anomenats “bales Level”, en recordança del seu inventor, el tinent coronel de l’exèrcit francès Nicolas Level nascut l’any 1838 a Saint-Mihiel, prop de Verdun.

En els museus que tracten de la vida quotidiana de la gent, dels pobles, de la seva cultura i les seves tradicions, també hi tenen cabuda objectes que, com aquesta creu de bales, potser no ens agraden massa, però per això no els hem de rebutjar. Formen part de la nostra essència, de la nostra memòria encara que no ens n’adonem. Aquesta és la gran contradicció a la qual ens hauríem d’enfrontar. Si som una espècie intel·ligent que desitgem viure en pau, com és que no ens hem tret de sobre l’estigma de la guerra? Això només podríem canviar-ho nosaltres mateixos però…

Deixeu-me acomiadar amb un petit crit d’esperança escrit pel dramaturg i poeta alemany Bertold Brecht, que va morir l’any 1956. Al seu llibre ‘Poemes i cançons’  escriu… “En els temps tristos, es cantarà també? També es cantarà sobre els temps tristos”.