Pedra del Liceu

L’objecte que m’agradaria explicar-vos no és realment cap objecte concret. S’acosta al que més aviat en diríem col·loquialment, una cosa. Forma part d’un conjunt que, en forma de llegat, el polifacètic Apel·les Mestres va fer l’any 1936 a l’Ajuntament de Barcelona, inicialment al Museu d’Història de la Ciutat. Posteriorment, els responsables dels museus de la ciutat de Barcelona, un cop inaugurat el 1942 el Museo de Indústrias y Artes Populares, actual Museu Etnològic, van considerar que bona part del llegat encaixava més amb la temàtica d’aquest museu i en van decidir el canvi d’ubicació.

Efectivament, Apel·les Mestres, que visqué a Barcelona de 1854 a 1936, fou un artista dedicat a la il·lustració gràfica, al dibuix, la poesia, autor de teatre, de música, a la traducció, amant de la jardineria i, a més de moltes altres coses, col·leccionista.

La gran varietat d’objectes que conformen el llegat d’Apel·les Mestres ens dóna una idea aproximada de les seves aficions i fixacions. Des de plomes d’escriptura, mobiliari, joguines, figuretes de plom, passant per petits animals dissecats, objectes personals d’ell mateix i de la seva estimada esposa Laura.

Molt gran va ser la nostra sorpresa quan al fer la revisió dels objectes que ens havien dipositat al museu per fer-ne l’inventari, ens vàrem trobar amb un paquet d’uns quinze centímetres, que embolicat amb un paper i amb un número de referència no responia a cap dels estàndards que imaginàvem. Vàrem desembolicar el paquetet i ens vam trobar amb el que semblava una pedra; una pedra amb una cosa enganxada que no era altra que una molla o un tros de molla d’uns 8 o 10cm, més estreta d’un extrem que de l’altre, enganxada, incrustada diria jo, en la “pedra” que cada cop ens semblava més un tros de vidre. La pregunta immediata va ser… i això què és? Per què ho guardava Apel·les Mestres?

No l’hi vèiem cap ni peus fins que al donar-li la volta al tros de vidre, vàrem descobrir una petita etiqueta enganxada en un dels escantonaments. Escrit a mà, en tinta, a l’etiqueta hi diu “Recuerdo del Gran Teatro del Liceo incendiado en 9 abril 1861”. El misteri era a punt de revelar-se. Empès per la seva afició a guardar tot tipus de coses, Apel·les Mestres va anar al lloc de la tragèdia i es va endur un tros de runa com a record. O potser el seu pare, ja que Apel·les tenia set anys, el 1861. La resta de la recerca va ser més planera. La molla, més que probablement era d’un dels seients del pati de butaques però… per què incrustada en un pedrot de vidre? Vam deduir que possiblement, alguns dels materials constructius del Liceu d’aleshores duia força silici que, amb les altes temperatures va cristal·litzar formant-se el vidre. I la casualitat va fer que una molla caigués sobre aquest vidre just abans de solidificar-se, quedant tal i com ho va recollir Apel·les Mestres.

Uns anys després d’aquesta troballa al museu, el 1997, es preparava al Museu d’Història de Catalunya l’exposició “Opera Liceu: Una exposició en cinc actes” sobre la seva història. Els comissaris de l’exposició van demanar-nos si teníem alguns objectes per il·lustrar algún moment de la història del Liceu. La nostra resposta va ser en principi que no. Però teniem un objecte curiós que els vam oferir per si era del seu interès: La runa de l’incendi de 1861, recollida i ressenyada per Apel·les Mestres amb l’etiqueta que donava fe del que era. Els va interessar moltíssim i és clar, va formar part de l’exposició. S’havia posat en evidència una de les causes que donen valor als objectes de les col·lecions als museus d’etnologia: tenir una història per explicar al darrera; la seva pròpia història, encara que aparentment no ho sembli. Sense aquesta història, els objectes no tenen vida, perden interès, singularitat.

D’altra banda, si hi penseu una mica, l’actitud d’Apel·les Mestres no és gens extranya ni única; recordeu al enderrocar-se el mur de Berlín, que va passar amb els troços del mur? I és què els museus etnològics n’estan plens d’objectes sorprenents amb històries sorprenents.