L’agulla

Sembla que és molt clar el ‘Secret de l’Etnològic’ d’avui. Tothom sap el que és una agulla. Però noi, tampoc en aquesta ocasió la cosa és tan clara, ja que no podríem posar fil a aquesta agulla tal com voldríem i tal com diu la dita popular.

L’agulla que us vull explicar, per estrany que sembli, és molt difícil de trobar si no és en alguns llibres o publicacions molt especialitzades. I mira que hi ha varietat d’agulles al món, eh? Des de l’agulla de cosir, la de ganxet, la de fer mitja, la d’estendre roba, l’agulla de cap, la hipodèrmica – aquella que ens fa una mica de respecte -, la de corbata, de baster, de brodar, agulla de xarxa, de sabater, la saquera, la d’espardenyer … Doncs no és cap d’aquestes, noi!… i no us penseu que s’acaba aquí amb els tipus d’agulles. Però no us les diré totes perquè començareu a badallar i no és el que pretenc. D’altra banda, una mica d’informació sí que val la pena.
L’agulla, aquí on la veieu, s’utilitza des de la prehistòria. Es calcula que té una antiguitat d’uns quaranta mil anys. Aleshores es feien de fusta, pedra o bé os i, més tard, van començar a fer-se de ferro o de metall. El forat de l’agulla, ja és esmentat a la Bíblia en la coneguda dita «És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Avançant una miqueta, segons els estudiosos fa aproximadament mil anys que els xinesos fabricaven agulles d’acer i els àrabs van ser els qui van portar-les a Europa.

Però si us haig de ser sincer, l’estri del qual vull parlar-vos, aquesta agulla tan difícil de trobar al nostre paller, és l’anomenada “agulla de guarniment”. Si, sí, i… té a veure amb una de les artesanies de casa nostra que, tot i la seva importància, la seva antiguitat, i el seu arrelament als llocs on és tradicional la seva pràctica, no se’n fa prou difusió més enllà de les persones i els llocs on es practica. M’estic referint a món de les puntaires i les puntes al coixí! L’agulla de guarniment, doncs, és una agulla que s’utilitza quan les puntaires treballen amb el coixí.
I ara he de parlar-vos, inexcusablement, d’una dona, Adelaida Ferré Gomis nascuda a Barcelona el 1881 i traspassada el 1955. Fou una mestra, historiadora barcelonina i puntaire. Dedicà la seva vida a la investigació i l’ensenyament. Bona part de la seva vida professional va ser a l’Escola Municipal d’Oficis per la Dona i va ser-ne professora de brodats i puntes des de 1911. L’esperit de pedagoga d’Adelaida queda ben palès en les activitats del tèxtil considerades femenines, especialment al que fa referència a la punta. En va fer molta divulgació sobretot a l’ensenyament però també en nombroses conferències i articles.

És considerada la gran historiadora de la punta a casa nostra. Els seus estudis van publicar-se, per exemple al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, institució en la qual col·laborà. De les investigacions de Ferré, se n’obtenen infinitat de dades de gran valor i utilitat a l’hora de conèixer la història de la producció tèxtil tant a dins com a fora de les nostres fronteres. Al mateix temps va fer una important tasca de documentació i catalogació dels fons dels museus d’art de Barcelona.
Pel que fa a la punta al coixí, en els seus articles queda clar que és una gran coneixedora del seu passat però també del seu present, tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tècniques, folklore, història o lèxic de la punta eren l’objectiu dels seus estudis i recerques. És recordada per haver estat, juntament amb Francesca Bonnemaison, l’origen de l’Escola de Puntaires de Barcelona. Com a resultat de les recerques que va realitzar, va tenir oportunitat de recol·lectar multitud de materials relacionats amb les puntes al coixí. És així com l’any 1951 – en aquest moment és quan Adelaida Ferré, el museu i la nostra agulla s’encreuen -, gràcies a la seva relació amb els museus barcelonins, decideix fer una donació a l’Arxiu Històric de Barcelona dirigit per Agustí Duran i Sanpere també director del museu, de més de mil cartons de patrons de puntes recol·lectats a Arenys de Mar, Arenys de Munt, Sant Boi de Llobregat, el Masnou, Malgrat, Alella, Pineda, Premià de Mar i Vilassar de Mar, alguns mostraris, boixets i unes agulles de guarniment amb cap de vidre, totes elles de vidre treballat, amb diferents figures. Malauradament, a algunes de les agulles amb cap de vidre que conserva el museu, se’ls va desenganxar l’agulla d’acer però la majoria estan en perfecte estat de conservació. Hi podem trobar, entre d’altres un vaixell de vela, un dimoni, un setrill, un cérvol, un ocell, una gallina, un cistell, un porró… i fins i tot un futbolista xutant la pilota!

Doncs ja hem trobat l’agulla! Però us haig d’explicar ben clar què són aquestes agulles de guarniment: Les puntaires, quan comencen una punta, utilitzen agulles de cap corrents per guiar els fils tot seguint el patró dibuixat al cartó que han fixat al coixí. Aquest patró va fixat amb unes agulles força més grosses que les de cap. Són les agulles de guarniment. N’hi ha de senzilles, amb una boleta de vidre al cap, però Adelaida Ferré va recol·lectar-ne d’excepcionals. Són les que hi ha al museu.I ja som al cap del carrer! Aquestes agulles, segons recull una web de la Diputació de Barcelona, a Arenys de Munt poden ser substituïdes pel que s’anomenen mata-sogres – de bon rotllo, eh? – que són les agulles que antany duien les senyores als barrets i que, com les anomenades perpals, serveixen per fixar els patrons al coixí.

I ja és hora d’acomiadar-me. És que ja no hi cap ni una agulla!