Nina de pedra

De les molt diverses formes que els objectes o les obres d’art tenen d’arribar als museus (us en farieu creus), i sobretot pel que fa als museus d’etnologia, n’hi ha dues de més comunes. La compra i la donació. És fàcil endevinar que, ara com ara, la opció de comprar és cada cop més difícil, no només per la manca de pressupostos específics per fer-ho sinó també per què cada cop és més complicat trobar al mercat objectes realment interessants i significatius per poder explicar les formes de vida de les societats.

Habitualment també, aquestes compres o donacions s’aconsegueixen anant als llocs de procedència i després del que en diem treball de camp, es procura comprar els objectes que ens semblen interessants i que els propietaris estan disposats a vendre. Sovint, com a conseqüència del tracte amb les persones, es produeixen també donacions. I aquí volia jo arribar. L’objecte del que avui us parlaré és fruit d’una donació diríem, per carambola, al museu. És una nina, però es clar, no una nina qualsevol. Ni Mariquita Pérez, ni Nancy, ni Barbie, ni Barriguitas ni res de res.

És una nina catalana, feta per una nena catalana i que l’any 1949 va arribar al museu per mitjà d’una donació d’una tercera persona. Però, que té de diferent aquesta nina? Veureu. Bé, vull dir escolteu… Segons ens consta en les llibretes de camp de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, primer conservador del museu , la nina era ” feta per una nena de nom Colometa Danés, de 8 anys (el 1949), filla dels ermitans del Santuari de Nostra Senyora de Cabrera, prop de Vic”.

Si coneixeu aquest Santuari i la seva ermita sabreu que és un lloc espectacular, dalt d’una cinglera on només s’hi arriba a peu, que es tarda una mitja hora en pujar per unes dificultoses escales fetes a la mateixa roca, o per un caminet igual de costerut. Fins ara no hi ha gaire sorpresa ni excepcionalitat si doneu per suposat que des del santuari hi ha una panoràmica excepcional. Si us comento, però, que la nina és de pedra, us podreu començar a sorprendre i si us afirmo que la nina és en realitat una pedra, ja no n’estic tan segur de la vostra reacció.

Efectivament, la nina és un còdol allargassat sense més, a la que només se li veu la punta superior (que seria el cap de la nina), amb un “vestit” de drap de color blau i un “davantal” de color blanc probablement fet per la mare, actualment una mica envellit. Duu a més, un collaret fet amb un prim cordill amb caragolins de mar enfilats. Un, s’imagina la necessitat d’aquesta nena, Colometa, de tenir una nina per poder-hi jugar, reproduint tots aquells esquemes i comportaments que la seva mare li estava transmetent. I, potser també, la dificultat de poder comprar-ne una.

Tot seguit hi ha el misteri de com va anar a mans de la persona que finalment la va donar al museu. Això, malauradament, difícilment ho sabrem mai. Però… si heu estat al cas de les dates que he esmentat, sabreu que la nena Colometa, l’any 1949 tenia 8 anys si les dades que tenim són correctes. Us adoneu que, si no hi ha hagut cap ensurt en la seva vida, la senyora Coloma Danés filla dels ermitans del Santuari de Nostra Senyora de Cabrera, avui, any 2011, té 70 anys? M’esgarrifo d’emoció en pensar que ella o algun dels seus familiars escolti aquest programa, i tingui la possibilitat de retrobar-se amb la nina de pedra que fa 62 anys va ser seva.