Peret – “El mig amic”

Càpsula número 68

Quan vam començar amb la càpsula primera d’aquestes memòries a l’entorn de la nova cançó, ens vam inspirar en el manifest de Lluïs Serrahima publicat l’any 1959 a la revista Germinàbit. Es titula “Ens calen cançons d’ara”, on Serrahima escriu: «Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar». Aquestes paraules de Lluís Serrahima es complementen amb la constatació que en un país normal, la cultura ha de ser normal, la literatura, les arts, el teatre, el cinema i també la música, on hi ha de caber tot. Els Setze Jutges en plena repressió de la dictadura, aplanen el camí per als cantautors. Després comencen a eixamplar-se les bases i apareixen diversos moviments, com el folk, el rock, la música laietana, el jazz i un llarg etcètera. Avui la cançó que torna al Fes ta festa és rumbera. La rumba catalana té més d’un pare proclamat. Alguns l’atribueixen al gitano del carrer Fraternitat de Barcelona, Antonio González. Altres ens duen a Mataró o a Lleida on la comunitat gitana hi és present des de fa segles. I molts defensen la paternitat de Peret, el gitano nascut precisament a Mataró però criat al carrer de la Cera de Barcelona. Ell ho tenia molt clar quan se li plantejava si es considerava o no era el pare de la rumba catalana i es posava a costat, ni més ni menys, que de l’Elvis.

“L’Elvis Presley feia rock, jo feia un ritme de rock mesclat amb la salsa, amb la música cubana, feta amb una guitarra i unes ‘palmas’, i amb unes veus. Això és la rumba. Però a mi no m’interessa ni ser el pare ni ser l’avi, perquè si fos alguna cosa seria l’avi, no el pare. Perquè jo porto un espectacle on hi tinc tres generacions de rumba, des de l’avi, fins el fill que toca la percussió, i la filla del fill, que és la néta, que està ballant per rumba. Llavors jo seria l’avi. Però això no té cap importància, crec que el que hem de voler i hem de defensar és que tenim una música a Catalunya que és nostra i que no importa de qui sigui, però que l’hem de defensar. Que ens ve música de fora? Val, d’acord, i és bona?, doncs comprem-la i escoltem-la. Però la nostra defensem-la. No dic tot, perquè a vegades sento coses per la ràdio que dic, bé això potser no s’hauria de fer”.

El que potser està molt més clar és que Peret és el primer gitano que enregistra un disc de rumba catalana en català, ja que la llengua castellana està molt arrelada tan a la rumba com a l’havanera, perquè són dos ritmes d’origen netament cubà, però adaptats i establerts profundament a la cultura catalana. Considerem doncs la rumba catalana com un vessant més de la Cançó que neix, de forma popular entre els anys 50 i 60 del segle XX. La simpatia de Peret Pubill i Calaf, i la seva forma magistral de fer el ventilador, ens fa tornar avui el seu primer gran èxit en català, enregistrat l’any 1968: El Mig amic.