NOSTÀLGIA
La nostàlgia de representar la vida dels avantpassats en el pessebre
Amb la revolució industrial, entre els segles XVIII i XIX molta gent va deixar la vida als pobles i es va desplaçar a les ciutats. És en aquest context urbà, allunyat de la natura i de les feines tradicionals dels avantpassats, que pren sentit el pessebre que coneixem com a “pessebre popular”, ple de figures que reprodueixen les escenes enyorades de la vida al camp, de la vida dels avantpassats.
Això coincideix amb el moviment cultural i literari de la Renaixença ple de sentiments d’exaltació patriòtica. El pessebre que construeixen les famílies humils a casa seva, a la ciutat, conté aquests dos elements, la nostàlgia d’allò perdut, de la vida al camp, de la feina dels pagesos i pageses i, d’altra banda, la reivindicació del que és propi de Catalunya de la seva cultura dels seus valors.
Les figures que animen aquests pessebres són un valuós exemple d’art popular i de patrimoni cultural, ja que evoquen la vida vuitcentista. Són figures senzilles, amb els braços enganxats al cos per poder reproduir-les amb motlles de dues peces. Estaven fetes moltes vegades per terrissaires que es guanyaven un sobresou per Nadal fent aquestes figures. També n’hi ha, però, que tot i ser populars i senzilles tenen expressivitat i detalls molt ben fets. La major part dels autors d’aquestes figures han quedat en l’anonimat. Són les “figures eternes de vida senzilla”, en paraules de Joan Llongueres.
El pessebre popular es fa amb elements naturals, suro, branques d’arbre, molsa, pedres… és com portar la natura al mig del menjador. És com portar el paisatge enyorat al bell mig de casa, a la ciutat, per no perdre de vista d’on venim. És un pessebre de sobretaula, amb les escenes del naixement, de l’anunciata als pastors i de l’arribada i adoració dels reis. Cases de suro, riu de paper de plata, arbres fets amb molsa i branquillons recreen el paisatge conegut de la vida rural catalana, alguns també inclouen el mar. Tot plegat per recrear un paisatge ideal, una idealització d’escenaris enyorats. De fet, el paisatge del pessebre popular és tan idealitzat, que quan anem d’excursió i veiem unes casetes de pagès, un riu i un ramat de bens, diem: sembla un pessebre!
De mica en mica les famílies s’aficionen a fer el pessebre cada vegada més ben fet, més detallat. La introducció del guix com a element de construcció ajudarà a reproduir millor tots els elements. L’aparició de figuristes que modelen figures més elaborades també va ser un al·licient, per dotar de més expressivitat al pessebre, si s’ho podien pagar.
Els pessebres populars de casa de mica en mica es vana anar perfeccionant i sofisticant. Comença a crear-se una divisió de classe en l’art del pessebre: els qui podien pagar bones figures i tenien espai i temps per dedicar-lo al pessebre, i els qui només podien adquirir figures populars i no podien dedicar tant de temps a fer el pessebre. Tot plegat també generarà una divisió entre els qui pretenen reproduir paisatges d’estil hebraic amb pretensions historicistes i els que continuen fent un pessebre que expressa la nostàlgia dels avantpassats.
Enric Benavent Vallès
