Les esposalles
Les esposalles esdevé un llibre de costums i creences que Joan Amades va etiquetar l’any 1934 amb el número XXII de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars i que, més endavant, el 2003, reimprimiria en format facsímil l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol afegint un text introductori de Josefina Roma on recalca que: L’obra no tracta de tot Catalunya, sinó només dels indrets i poblacions dels quals posseeix dades, encara que l’encapçalament general dóna unitat al territori. La disposició dels diferents apartats ens porta a pensar en una universalitat dels fenòmens, encara que no n’esmenti l’abast, de manera que sembla inferir-se que si en altres indrets no hi ha el costum que cita, és perquè ja ha desaparegut. Seria bo, i en certa manera un homenatge a l’obra de Joan Amades, continuar l’estudi, tot incidint en profunditat sobre les zones esmentades en cada moment, per poder fer una anàlisi completa de l’abast de les seves descripcions.
Dit això, un dels personatges que recull el folklorista en el llibre és l’Abat dels boigs del qual explica que: “També era anomenat Pare dels boigs. Aquest personatge entre altres feines tenia l’obligació de concórrer a tots els casaments i bateigs que se celebraven a la població i en el seu terme. Aquest càrrec era ostentat pel darrer casat de l’any, que l’exercia tota l’anualitat següent. Era inapel·lable i intransferible. La darrera nit de l’any el càrrec era transferit a aquell a qui per dret tocava. L’abat sortint es presentava a casa de l’entrant; tenien obligació d’acompanyar-lo els casats durant l’any; també n’hi podien anar altres. Solemnialment transferia el càrrec, simbolitzat en una grossa banya, que era la insígnia i l’atribut de l’apòcrifa confraria de Sant Corneli, integrada per tots els casats, de la qual era abat el personatge de qui parlem. Sovint hom feia combinacions i procurava que fos un o un altre el darrer a casar-se durant un any; un casament era avançat o retardat a l’objecte que el càrrec recaigués en una persona que tingués caràcter a propòsit. En alguns casos el càrrec resultava carregós, com en els casaments i en els bateigs, car l’abat venia obligat a presidir la comitiva tocant un instrument, i quan no en sabia havia de llogar un músic que suplís el seu defecte, el qual havia de pagar de la seva butxaca.
L’abat dels boigs vestia capa o gambeto i barret de cresta; portava al coll un collaret fet amb culleres i forquilles de fusta o amb petites banyes; a la cintura, un cenyidor ple d’esquelles, campanes i cascavells, i mai no desemparava la banya, símbol del càrrec. De vegades se la posaven com clavada enmig del front, a tall d’unicorn, i d’altres en duien dues de lligades al cap, una a cada costat de la testa, com un boc o marrà. Si el qui ostentava el càrrec era lleuger i saltador, sovint es lliurava a saltar i a botar; produïa un gran xivarri amb el collaret i les esquelles del cenyidor. La seva missió era armar gresca i organitzar la broma; obria la marxa del seguici de la núvia, i durant l’àpat ocupava el cap de taula més lluny dels nuvis i des d’allí armava la tabola. De tarda armava la batalla de confits o fruita seca, capitanejant la colla del nuvi i contra la núvia i els seus. També era l’encarregat d’organitzar el ball i aparellar el jovent, unes vegades de manera hàbil, reunint les parelles entre les quals més simpatia pugui haver-hi per veure si es pot donar compliment al vell refrany: D’un casament, en surt un altre, altres vegades feia aparellaments desiguals per donar lloc a major bullícia. L’autoritat de l’abat dels boigs era suprema i calia fer el que ell deia.”
