El neuler

Quan escolteu el secret d’avui, potser no serà temps de neules… o potser si! Mossèn Josep Gudiol l’any 1913 al diari La Veu de Catalunya i Aureli Capmany l‘any 1929 a la revista D’Aci i d’allà ens recorden, fent referència a documents del segle XI que aleshores, temps de neules eren l’Ascensió, Nadal i les dues Pasqües i fins i tot el dia de sant Pere i el dia de Rams. Però aquesta tradició, ara com ara, ha canviat força. Actualment només se’n troben fàcilment per Nadal.

Ja fa alguns ‘secrets de l’Etnològic enrere, l’emès el 25 de setembre de 2013, vaig parlar-vos d’unes neules de paper, utilitzades en determinades celebracions durant l’Advent que, substituint  les neules comestibles usades inicialment, es penjaven en llargs enfilalls a les esglésies. Les neules són una menja coneguda de molt antic. És documentat que l’any 1098 un prebost de la seu de Barcelona, amb el consentiment dels canonges, feia una donació a un home anomenat Pere Umbert, el qual per aquest motiu s’obligava a donar cada any, en la festivitat de l’Ascensió del Senyor, una refecció de piment (un vi blanc macerat amb mel i pebre, romaní, canyella, clavell d’espècia i nou moscada)  i neules als canonges barcelonins. Traduint del llatí, deia. “I Pere Umbert, el dia de l’Ascensió del Senyor ens dona anualment refecció de neules i piment”.

Les neules no eren pas com les mengem ara, que les trobem enrotllades en forma de tub. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla, diuen, per idea d’una monja. Antigament eren planes i rodones, fetes amb l’estri anomenat neuler, el nostre secret d’avui, una mena de gran tenalla de ferro forjat amb els braços llargs que acabaven amb una plataforma rodona i plana habitualment gravada amb sanefes, dibuixos i símbols, i la seva mida era igual com l’ample de les neules.

A casa nostra, hi havia neules almenys des del segle XI i per tant hi havia els neulers, que tenien una mida d’entre 15 i 25 centímetres de diàmetre. L’etimòleg Joan Coromines esmenta un document de Solsona datat l’any 1100 que traduït diu: “Envio a Sant Pere una coca i un orçol i uns neulers i una caldera”.

Es pensa que els neulers eren fets per ferrers que tenien una certa habilitat a l’hora de gravar i cisellar el ferro amb eines de encunyar més que amb cisell, aconseguint que els neulers deixessin a la neula resultant uns dibuixos, de caire religiós o no, que donaven més lluïment a la modesta neula. Mossèn Gudiol comenta el mèrit que en objectes tan humils com els neulers es puguin trobar treballs tan artístics. A París, l’any 1320 existia la confraria dels fabricants de neules, sota l’advocació de sant Miquel Arcàngel.

I, sabem pel “Llibre del Comprador” de la reina Maria, esposa del rei Martí L’Humà, que no solament la reina posseïa els neulers corresponents per a fer-les, sinó que fins tenia una caixeta a posta per guardar-les.

Afortunadament, hi ha una bona i interessant col·lecció de neulers al Museu Episcopal de Vic, datats al segles XIV i XV. Però el que no és tan conegut i tampoc documentat, és el neuler que hi ha al Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Així doncs, el neuler de què us parlo avui i que podeu veure al mur de la primera planta d’exposició del Museu Etnològic a la seu de Montjuïc, podríem datar-lo entre els segles XIV i XVI però no conec cap estudi que ho certifiqui. En una de les cares, el neuler té un element cisellat que m’encurioseix extremadament des de fa molt temps. Al centre, hi ha un escut amb les quatre barres però cisellades d’una manera especial. Les dues barres centrals son unides. Pensant en com és la nostra senyera, diríem que les dues barres centrals no tenen una barra groga entremig. Encara desconec que això pugui ser una pista per arribar a identificar el neuler, però…

I jo, que soc tossut de mena, estic capficat a poder datar el neuler i intentar conèixer el que deuria dir la llegenda cisellada a la part exterior, que en algun moment va ser retallada i només se’n distingeixen algunes lletres… Probablement, amb una mica de paciència i l’encert a trobar el camí correcte en la investigació, podré arribar a saber alguna informació més sobre aquest neuler que, si aneu al museu, podreu veure. I, si no encerto el camí, doncs… m’aplicaré aquella frase feta tan nostra de “carregar jo solet amb els neulers”. Paciència!