Els Xiquets de Valls
Els xiquets de Valls és l’exemplar número 14 de la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars que Joan Amades va escriure l’any 1934 i que més endavant, el 2001, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Medòl van reimprimir afegint una introducció de Josep Bargalló Valls on comenta que: “Quan Joan Amades va publicar, el 1934, la seva monografia dedicada al fet casteller, aquest costum havia tot just superat una etapa d’absoluta i rotunda decadència, i començava ja a enfilar el seu reviscolament –temporalment seccionat per la guerra del 1936-, tot i que es trobava encara molt lluny dels temps d’esplendor en què s’ha situat les darreres dècades.”
Bargalló però, a mesura que va desgranant la seva contribució, serà crític amb l’obra publicada pel folklorista per imprecisos, errades o desconeixements. Ara bé, en valora l’aportació musical que fa Amades i, al respecte, hi trobem el fragment on diu: “Un element de cabdalíssima importància per a l’elevació del castell és la música, que actua com d’essència exaltadora, que corrent per tot l’ésser dels castellers els fa redreçar i els dóna el braó per a alçar llur meravellosa construcció. Nosaltres creiem que el veritable cor del castell és la gaia música, que l’electritza i li dóna tota l’essència del seu ésser, i creiem també, amb el més profund convenciment, que si arribés un moment en què per alguna causa qualsevulla s’establís un divorci entre els grallaires i els castellers, els castells no s’alçarien.
L’arquitecte ignot que posseeix la secreta clau que fa alçar les garrides construccions, és el grallaire, amb el seu rústec i primitiu instrument. Aquest és el veritable mestre, que, sense posar per res la mà en la construcció, fa que aquesta s’elevi meravellosament. El casteller, forçut i pacient, és el brau carreu que alça l’edifici, és el gegant de força inaudita que presta el seu cos perquè serveixi de graó per a fer l’escala que ha d’abastar el cel, però el grallaire, amb el seu gai so, és el qui poetitza la feixuga feina, és l’ànima subtil de la gegantina construcció, és l’esperit selecte de tota aquella mena de gegants fets pedra. El casteller s’agrupa amb els seus companys i dóna el seu cos per fer la magna obra, i des del moment que, pacient, ha posat la seva espatlla al servei del seu company i s’ha abraçat amb l’altre amb qui forma el seu pis, per fer així el lligat que asseguri l’aguant de l’obra, sent que pel seu damunt van pujant els companyons, que llisquen suaument per la seva espatlla, sense saber per ell mateix si ja són tots a dalt o si bé el castell encara està en plena formació. Però el graller, amb el seu instrument, li ho va explicant, i mentre modula graciós notes vibrants va dient al pacient casteller, amb un llenguatge musical, l’estat del castell i com aquest va pujant i fent-se gran, fins a arribar al moment en què l’anxaneta corona l’edifici, en què un toc de victòria, alegre i ple de vida i frescor, adverteix al casteller que ja l’obra és finida i que el seu portentós treball ha arribat a bon terme. Moltes vegades l’astúcia i habilitat del graller ha salvat el castell, que tremolava, iniciava un flaquejament o tenia una part que havia perdut tota la resistència i estava a punt de perdre l’equilibri; amb la seva ànima posada a l’obra, de la qual se sent el mestre, ha vist el perill i ha donat al seu toc un caràcter totalment diferent: ha avançat el toc d’alegria indicador del bon terme de l’obra, i el goig, l’alegria i la confiança s’ha apoderat del cor dels castellers, que han vist que l’esforç s’acabava i que llur treball havia arribat a bon terme, i aquest íntim sentiment de joia propi del qui ha fet una gran obra ha fet recobrar al flaquejant la força i serenitat mig perdudes i ha salvat l’equilibri del castell, que s’hauria ensorrat si no hagués estat l’aguda saviesa del graller.
