Les campanes
Les campanes és un minúscul llibret redactat per Joan Amades l’any 1935 dintre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, el qual, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en versió facsímil conjuntament amb edicions el Mèdol l’any 2004 afegint per l’ocasió una introducció de Xavier Orriols on explica que: “Un dels trets essencials que defineix els catalans, el seny, contrapesat sempre per l’avalotada rauxa, té el seu origen en el so de les campanes. “Seny” ve del llatí signum, que vol dir “senyal” i era el nom que es donava a les campanes que marcaven hores. Quan algú perdia el cap es deia que havia perdut el seny, perquè ja no era capaç de percebre ni ordenar el temps. Per contraposició, l’assenyat era el que raonava amb tota l’excel·lència. Fixem-nos també en la forma tradicional de dir l’hora en català. És referida sempre als tocs del campanar en hores, quarts i mitjos quarts.”
Per altra banda, en relació al text del folklorista divulguem el fragment on s’exposa que: “La campana Honorata de la Seu de Barcelona era reputada com una de les més vibrants de so que mai hom hagi pogut sentir. Quan el setge de la ciutat l’any 1714, tocà a sometent amb gran energia cridant el poble a les armes. Les tropes espanyoles dirigien contra ella llurs canons i la van esquerdar amb una bomba; però no per això deixà de tocar, el seu so prengué a les orelles dels barcelonins un valor més excitant i enardidor. Caiguda la ciutat, el tirà s’irrità contra la pobra campana i manà que fos trossejada. Com que era la que servia per a assenyalar les hores del rellotge de la Seu, la disposició real deixà la ciutat òrfena de saber l’hora oficialment. Més tard fou fosa una altra campana en substitució de la vella Honorata. Es fongué a l’hort del convent de frares de Sant Francesc, vora d’on avui s’alça l’Orfeó Català, i amb quatre parelles de bous fou conduïda amb moltes penes i treballs fins a la plaça de Santa Anna. El transport es feia molt laboriós, car les bèsties s’espantaven en veure la gran gentada que havia acudit a presenciar la maniobra. Quan la campana arribà al lloc indicat, el gran nombre de xicots que havien acudit a veure la facècia armaren gran rebombori i digueren que ells es comprometien a portar la campana fins a la Seu si els donaven una corda prou llarga. La corda els fou donada i dos-cents seixanta xicots de deu a dotze anys la va estirar, i van menar en dues tongades la campana fins al peu del campanar on havia d’ésser pujada.
La campana fou batejada i se li donà el nom d’Honorata, en record de la seva antecessora. Pujar-la al campanar era tasca difícil, i hom manà que tothom guardés el més gran silenci a fi de no distreure els qui treballaven i que poguessin sentir ben bé les disposicions dels qui dirigien la maniobra. La feixuga campana arribà gairebé fins dalt del campanar; però no hi havia manera de fer-la-hi acabar d’arribar. Tot d’una se sentí una veu ferrenya i potent d’un mariner, que cridà: – Mulleu les cordes. I com que les cordes en mullar-se es contreuen, la mica d’arronçament que van fer fou el suficient perquè la campana acabés d’arribar dalt.”
