Pandero

Avui parlarem de coses serioses, va. Com si altres vegades no haguéssim parlat seriosament. En els museus,  sempre pretenem donar informació i parlar de les obres o els objectes de forma seriosa, però… tot té la seva mesura. Als museus d’etnologia, pel tipus d’objectes amb que treballem, podem fer de més i de menys explicant els objectes degut a que ens importa molt la seva pròpia història. I cadascú explica les històries, les “aventis” (recordeu?), com millor les sap explicar. Perquè hi ha objectes que te’ls pots mirar i entendre de moltes maneres. Aquest cop voldria parlar-vos d’un objecte que a més d’un li pot fer imaginar coses que no son. Al Museu Etnològic de Barcelona n’hi ha diversos i de formes i mides diferents. Alguns, de mides considerables. Us parlaré del pandero. I que ningú es porti a engany.

Ay, el pandero! De petit, sovint em perseguia la meva mare per escalfarme’l amb una espardenya o similar… senyal que n’havia fet alguna de grossa. I, malauradament per a mí i el meu pandero ho aconseguia, si senyors!

D’adolescent, el problema del pandero va ser un altre. Pels carrers de Barcelona, veia panderos per tot arreu i alguns em cridaven l’atenció més que d’altres. Però posats a dir la veritat, realment eren panderos de mira’m i no em toquis, o sigui que em quedava amb les ganes, de tocar el pandero.

Ja adult, treballant en les col·leccions del museu, vaig reconèixer la més fiable, contundent i accessible versió del pandero. El pandero de les Majorales. Ai, els records d’adolescència!  Però no, no malpenseu…! Les Majorales del Roser eren dones que formaven part de la Confraria del Roser, que habitualment ajudaven en les tasques de les esglésies als pobles i viles del nostre país i que, cantant tonades acompanyades d’un pandero,  recaptaven diners per a  les activitats de la confraria en festes assenyalades com Corpus, les Festes Majors, en  les noces i els bateigs. D’entre les tonades més conegudes a les terres tarragonines n’hi ha una que diu: “Lo pandero de les mosses hauría de reventar. Ja en compraríem un altre dels quartos d’anar a segar.” Ja ho sentiu. Això se’n diu tirar la casa per la finestra! I en to més sorneguer, dedicat a un jove massa cregut de Bellmunt del Priorat una altre, que diu…”A la vila i fora vila, totes les heu festejat, us pensàveu fer la tria i amb no res vos hau quedat.» Aquesta tonada, va ser recollida pel nostre amic Salvador Palomar, etnòleg i fundador de l’associació Carrutxa, de Reus. Però n’hi ha de més serioses, es clar: “Vostres goigs amb gran plaer cantarem Verge Maria: Puix la Vostra Senyoria és la Verge del Roser”.

Aquest instrument musical de percussió, classificat com a membranòfon pels organòlegs i els etnomusicòlegs, l’ús del qual abarca tots els continents i es remunta a l’origen de les civilitzacions, pot tenir moltes variants segons sigui el seu origen. Anomenat també alduf, mot d’origen àrab, n’hi ha de rodons, amb sonalles o sense, que es toquen amb la mà, amb els dits o amb una baqueta, semblants en la forma a una pandereta. N’hi ha també de quadrats, sense més opció de sonar que la seva tensada pell, percussionada igualment amb la mà o amb una baqueta. I n’hi ha de quadrats, coberts de pell per les dues bandes del bastidor, que duen picarols per fora i per dins, o també pedretes. Habitualment policromats, d’una banda amb la imatge de la Verge del Roser i de l’altre amb roses o, com el que us comento del museu, amb una imatge de Sant Antoni de Pàdua, i encerclat per unes cintes que hi penjaven. El que us estic descrivint avui, del fons del nostre museu, procedeix d’Oliana a l’Alt Urgell. Està descrit de la següent manera a les llibretes de camp: “Pandero, para tocarlo las majorales en los captirios de la cofradía. Procede de Oliana. Adquirido por José Colomines. Entra 1-IV-1951.”

Segons els investigadors aquests panderos de les Majorales del Roser son d’unes mesures les quals permeten assegurar que son de majors dimensions de tots els que es coneixen a la resta de l’estat. Això confirmaria que hi ha una tipologia concreta d’aquest instruments a Catalunya. I així, podem concloure que tenim els panderos més grossos de tot l’estat espanyol. Apa!