Pessebres a la Castellassa de can Torras
Pessebrisme i excursionisme són dues tradicions molt arrelades a Catalunya, amb més punts en comú del que pot semblar a primera vista. Antoni Moliné, un destacat pessebrista català, ja afirmava que per ser un bon pessebrista cal ser excursionista, ja que les muntanyes són un element central en els pessebres. Aquest vincle entre paisatges muntanyosos i pessebres es fa evident quan es compara un poblet enmig de les muntanyes amb un “poblet de pessebre”.
Tant el Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, com la Societat de Pessebristes de Barcelona, creada el 1863, van començar a funcionar de manera organitzada a finals del segle XIX. Això va facilitar la trobada entre pessebrisme i excursionisme.
Ambdues activitats comparteixen alguns valors simbòlics com la idea de camí, que relecteix la trajectòria vital amb ascensions i descensos, decisions a prendre i l’esforç per assolir la meta. Això connecta directament amb el pessebre, que sovint s’organitza al voltant d’un camí. Així com les muntanyes, tan presents en els pessebres i que sempre s’han considerat espais sagrats, símbol de connexió entre cel i terra, i llocs d’elevació espiritual, amb santuaris i creus que en demostren aquest caràcter sagrat.
Una tradició destacada que uneix pessebrisme i excursionisme és portar pessebres a les muntanyes durant el Nadal. Aquesta pràctica va començar el 1957, quan la Secció de Muntanya del Grup d’Empresa l’Espanya Industrial va portar el primer “Pessebre dels Muntanyencs” al cim de Les Agudes, al Montseny. Des de llavors, aquesta activitat s’ha convertit en una tradició arrelada, organitzada per diversos centres excursionistes al llarg dels anys, i simbolitza l’estreta relació entre l’art del pessebrisme i la passió per la muntanya a Catalunya.
D’entre les incomptables activitats de portar el pessebre a la muntanya que podem trobar al llarg de tot el país, destaquem la portada del pessebre a la Castellassa de Can Torras.
El Centre Excursionista de Castellar del Vallès manté aquesta tradició única i emotiva: cada any, des del 1966, col·loquen un pessebre al cim de la Castellassa de Can Torras, un imponent monòlit de 50 metres d’alçada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquest pessebre no és accessible per a tothom, ja que s’hi arriba després d’una ascensió amb escalada, fent-lo visible només per a uns pocs privilegiats, però la seva simbologia és molt més important que la seva visibilitat.
La tradició va començar amb un grup de joves del centre excursionista que, inspirats per altres grups excursionistes, van decidir portar un pessebre a la muntanya. Els primers pessebres eren senzills, però amb els anys s’han convertit en autèntiques obres d’art, dissenyades amb materials com fusta, pedra, i fins i tot incorporant elements d’excursionisme com botes de muntanya o llums de càmping. Figures destacades del centre, com Josep Llinares, Albert Antonell i Gonçal López, han estat responsables de la creació d’aquests pessebres, aportant-hi el seu estil i imaginació.
El dia de la pujada, normalment el segon cap de setmana abans de Nadal, es converteix en una festa major per al centre excursionista de Castellar del Vallès. Els participants, des de joves fins a persones grans, caminen junts fins al peu del monòlit. Allà, es canten nadales, es reparteix xocolata calenta i torrons, i es fa cagar el tió per als més petits. L’escalador que porta el pessebre fins al cim el rep de mans de la persona més gran i la més petita entre els assistents que prèviament han anat passant-se el pessebre de mà en mà, creant un moment de gran emotivitat i simbolisme.
Aquesta activitat no només reforça els llaços comunitaris, sinó que també preserva una part important del patrimoni cultural local. Els pessebres que s’han anat recuperant amb els anys es conserven al local social del centre excursionista i formen part de l’inventari de patrimoni etnològic de la Generalitat de Catalunya. La pujada del pessebre a la Castellassa és, sens dubte, una tradició que combina esport, art, espiritualitat i comunitat, mantenint viu l’esperit del Nadal d’una manera única.
Enric Benavent Vallès
