Relíquies en moviment: les rogatives
A l’edat mitjana, les relíquies eren focus d’atracció de pelegrins i fidels que volien apropar-se als cossos sants per aconseguir-ne la intercessió. Amb el pas dels segles, es van instituir noves formes de devoció. La processó de Corpus es va convertir en la pauta de molts seguicis sacres amb la relíquia com a protagonista principal. Els més freqüents eren les rogatives.
Les rogatives eren precs adreçats a la divinitat. Podien ser de tipus periòdic i ordinari, per protegir els camps i els seus fruits anuals, o podien ser excepcionals. Entre les primeres hi havia les lletanies majors (el dia de Sant Marc) i les lletanies menors (els tres dies abans de l’Ascensió); les segones, que es feien en temps de calamitats públiques, depenia de la causa que les provocava.
Davant la inquietud de la població que patia la desgràcia, es podien implementar diferents tipus de rogatives que, com en el cas de Vic, podien formar part d’una mena de protocol d’actuació: des de la incorporació d’oracions concretes a les misses habituals fins a les processons multitudinàries que suposaven el trasllat d’imatges marianes o de relíquies de sants a llocs convinguts. Aquest darrer model era el més complex de dur a terme i suposava una gran capacitat organitzativa.
El seguici estava format per les autoritats, les comunitats religioses i les confraries de la població que celebrava la rogativa, així com tots els veïns que s’hi volien sumar. En aquest sentit, també es podia comptar amb la participació de gent d’altres llocs on, segurament, també se suportava el mateix flagell.
El destí de les rogatives era un aspecte destacat. Solia ser un santuari o ermita on es venerava un sant concret i amb una especialitat adequada contra el mal que es volia combatre, com sant Roc o sant Sebastià en cas d’epidèmia. Si bé es podia tractar de les mateixes capelles on en altre moment es festejava amb un aplec, el caire era ben diferent.
El convenciment general sobre el fet que, aquella desgràcia, era un càstig de Déu dirigit als humans pecadors, suggeria una actitud de penediment i contrició.
I com diu el refrany “No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir”, en algun moment millorava la situació. Aleshores, es considerava restituïda la confiança divina.
