Tal àpat, tal preu

(conte popular)

Un viatger que feia camí dalt de cavall, va arribar en un hostal a l’hora de dinar i s’hi va aturar amb la intenció de fer-hi un bon àpat i prosseguir la seva ruta, car volia arribar abans de la nit al terme del seu viatge. Va lligar el cavall en una anella del pati, va entrar a la sala i després d’encarregar que li servissin alguna cosa del menjar es va asseure vora la llar de foc.

Però s’esqueia que aquell dia era de molta animació, l’hostal era ple de gent que volia dinar i els hostalers, poc avesats a tant de tràfec, no donaven l’abast a servir a tothom. El nostre viatger prou olorava amb visible satisfacció els diversos plats que li passaven pel davant, que feien una flaire engrescadora, però mai no li acabava d’arribar el torn. Fins que veient que es feia tard i que si s’entretenia més se li faria fosc pel camí, va decidir anar-se’n sense dinar pensant que per un dia podria passar amb un rosegó de pa que duia al sarró. L’hostaler, en veure que s’alçava i que se n’anava, li va reclamar l’import de l’estada al seu hostal.

• Què voleu que us pagui, si me’n vaig sense haver menjat res?
• No heu menjat res, però heu olorat tots els plats i això també s’ha de pagar.

Aleshores el viatger es va treure una moneda d’or, la va fer dringar en un pedrís, la va tornar a collir al vol i va dir a l’hostaler:

• Heu sentit quin so que fa, oi? Doncs amb el so de la meva moneda us pago com cal l’olor dels vostres plats.

 

Text: Albert Jané
Il·lustració: Virgili
Locució: Marc Sagristà

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 397 (1979) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)