Bressol
N’estic segur, però… segur-segur, que no hi ha objecte més antic, fos més senzill o més ostentós, però més proper a tots i cadascún de nosaltres que el que he escollit avui com a ‘Secret de l’Etnològic’. Tots nosaltres, sense excepció, d’una forma o altra i des de l’inici dels temps n’hem tingut, n’hem gaudit i probablement l’hem oblidat.
El bressol forma part de la nostra vida immediatament després del nostre naixement. Jesús mateix, diu la tradició cristiana, va néixer en un estable i va romandre en un bressol que no era altre que una menjadora pel bestiar, amb palla com a matalàs. I ben segur que així queda reflectit en els vostres pessebres cada any, des de l’Advent fins a la Candelera. Al llarg de la història es coneixen força bressols de personatges històrics, i també queden reflectits en diferents representacions pictòriques, però dels que hem utilitzat habitualment la majoria de nosaltres, d’estil més popular podríem dir, potser no s’hi havien dedicat massa esforços a conservar-los i documentar-los. No conec cap treball extens que no sigui el que Joan Amades va publicar en castellà el 1956 després d’anys de recerca i recopilació de dades, amb el títol “La cuna en Cataluña”. El va escriure obligadament en castellà i això es nota només llegint-lo, on fa un estudi i comentari d’aquest efímer moble.
Els bressols es guardaven per als nets i si no resultava fàcil conservarlos per falta d’espai, se’ls cremava ordinàriament a la foguera veïnal i comunal de la revetlla de Sant Joan.
Les mares de Ripoll, de Campdevànol, i les de Ribes de Fresser, per a evitar el mal d’ull dels seus nadons mentre jeien al bressol, col·locaven en el fons d’aquest una pedra, o millor, un còdol. Creien que les ànimes dels avantpassats s’allotjaven a les pedres i d’aquesta manera protegien els nadons d’atacs dels esperits maliciosos… Amades diu que possiblement, aquest amulet sigui dels més primitius que coneix.
A Barcelona, creuen que no s’ha de saltar per sobre d’un bressol mentre hi ha el nadó, doncs amb això se li talla la felicitat i se li impedeix el desenvolupament físic normal i, per tant, serà baixet, raquític i malaltís. Amades recull una història sobre això. Diu… “Sabem d’un home gairebé nan que, durant la seva infància, el seu avi, com a entreteniment per a fer-lo riure saltava per sobre del bressol, la qual cosa, segons dir de les gents, va ser la causa de la seva anormalitat”. I pel Rosselló, posaven fulles dels rams beneïts sota dels llits i dels bressols per tal de guardar-los de mal.
La bolcada d’un bressol era considerat com de molt mal averany i era mirat amb horror per part de les mares; d’aquí ve que, comunament, els bressols fossin de poca alçada, a fi que oferissin poc balanceig i resultessin difícilment bolcables. Les mares barcelonines, quan canvien de casa, omplen el buit del bressol amb robes i d’altres objectes que es poguessin trencar a fi d’obligar a ser traslladat amb tota cura i d’assegurar-se que no bolcarà.
Per explicar els bressols documentats per ell, Amades els classifica en quatre tipologies: de troncs, de cistelleria, de fusta, de vímet… El primer dels tipus, de troncs, correspon a les regions d’alta muntanya. Aquest tipus de bressol està construït amb petits troncs d’arbre sense polir i amb trossos de fusta, subjectats o clavats a distància uns d’altres, semblant a les gàbies de fusta. La tècnica constructiva és semblant a la usada pels pastors per construir les cledes, amb les que tanquen de nit els ramats.
El segon tipus de bressol sembla pertànyer a la cultura agrària, que en els seus inicis fou més aviat femenina i, per tant, matriarcal; mentre l’home seguia caçant, corrent darrere les preses o bé cuidant el bestiar i anant a buscar pastures, la dona es quedava a casa al costat de la llar, a la vora de la qual van sorgir totes les necessitats, que ella va resoldre fabricant per la seva pròpia mà tot el que necessitava pel viure quotidià, tant per a ella com per als fills. I el bressol, va deixar de ser obra del pare per passar a ser patrimoni de la mare.
Els bressols a manera de cistell apareixen a la Terra Alta, proper al riu Ebre i tocant amb el Baix Aragó. I a la petita comarca de la Vall d’Àneu, a la regió pirinenca de l’Alt Pallars. Els bressols de la Terra Alta eren més simples que els pirinencs, aparentment anteriors a aquests i amb tota probabilitat més properes al tipus originari primitiu. Eren una mica més petits i més fondos que d’ordinari, i no tenien aplicats a la part inferior els travessers que fan les vegades de potes, que serveixen per a bressolar, ja que no se’ls col·locava a terra, sinó que se’ls penjava del sostre de la llar amb una corda, que els subjectava amb dues nanses a una alçada que no dificultés el moure’s per la cuina. El tercer tipus pertany a moments en què ja havien sorgit els oficis especialitzats. Aquest tipus el componen els bressols de fusta a manera de caixa, de variades formes, obra de fusteria en tota l’àrea cultural i lingüística catalana. N’hi ha de tres formes: unes completament rectangulars, d’altres a manera de pastera, i unes terceres en forma més o menys de barca. Totes tres són molt usades. La més simple és la rectangular, de costats completament rectes, semblant a una caixa, sense cap particularitat que la caracteritzi quant a les seves línies. Aquesta forma i la de barca eren les més corrents a les zones urbanes i als nuclis de població importants, principalment industrials. Els bressols en forma de pastera eren així mateix rectangulars però el seu perímetre superior era major a l’inferior, deixant de ser completament verticals, i recordaven les pasteres de pastar el pa. A més dels tres tipus referits, hi havia un quart tipus, obra de cistellers professionals, comú a la gran major de comarques. Aquest tipus de bressol era fabricat tan sols pels cistellers catalans, essent completament desconegut fora de Catalunya. L’any 1900, el seu preu oscil·lava entre deu i dotze pessetes.
A la seu de Montjuïc del Museu Etnològic i de Cultures del Món doncs, hi ha una bona mostra dels bressols que avui ens ocupen. Bé com a moble o bé representats en diversos suports pictòrics com per exemple en retaulons – els ex-vots pintats -, la varietat és remarcable.
A les comarques olieres creuen que la millor fusta per als bressols és la d’olivera ja que se suposa que sant Josep va fer el bressol del Nen Jesús amb aquesta fusta, segons diu la cançó recollida a Bell-lloc d’Urgell per Joan Amades:
Sant Josep era fuster,
i una olivera serrava
per a fer un bressolet,
per son Fillet que plorava.
