El kaiku

Les campanyes de recol·lecció d’objectes que l’any 1940 va iniciar Ramón Violant, conservador del museu que s’inauguraria el juny de 1942 com a Museo de Indústrias y Artes Populares, tenien l’objectiu d’adquirir el màxim d’objectes posibles en relació a l’activitat quotidiana de la gent, de la vida domèstica, la vida privada, la vida comunitària, el treball… es a dir la relació amb la societat que ens envolta. Inicialment ho va fer delimitant la tasca en un territori concret: el Pirineu, entès com a una unitat des dels dos extrems, de Donosti a Portbou i  de fet el 1949 Violant va editar un llibre amb el títol de ‘El Pirineo Español: Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece’. També va realizar campanyes per la resta de Catalunya i els Països Catalans. Del 1940 al 1955 va recòrrer el país a la recerca d’objectes que calía preservar de l’oblit arribant a adquirir-ne al voltant de cinc mil malgrat les dures condicions dels viatges i les reaccions de la gent. Com diu ell mateix l’any 1940 en una carta al seu director “como más risas y burlas y incomodidades encuentro más deseos de continuar mi misión tengo…” Cal afegir que, degut a la situació de postguerra, calia sol·licitar un salconduit a les autoritats gubernatives com a permís de lliure circulació per aquelles terres. No eren massa bons temps per a moure’s lliurement! Així doncs, l’any 1943 Ramón Violant visita la vall de Batzan, a Navarra, i adquireix entre molts d’altres, l’objecte que us comento avui: el kaiku.

Es probable que el nom us sigui familiar com a marca d’uns productes làctics. I tindreu raó. Kaiku és una empresa l’origen de la qual està vinculat al desenvolupament del sector làcti al País Basc i Navarra des de la dècada de 1950. Actualment de propietat suïssa​, elabora i comercialitza productes làctics. Però això només és una petita indicació de cap a on heu d’orientar les vostres idees per identificar l’objecte. Per començar, sembla que la considerable antiguitat del kaiku no te cap mena de dubte ja que la majoria d’etimòlegs estudiosos de l’origen de les paraules, coincideixen en que el geògraf i escriptor grec Estrabó, nascut el segle I abans de Crist, ja cita en els seus escrits la paraula ‘kaúke’ del grec antic, que significa copa o vas per beure.

No és el primer cop que us comento l’origen de molts dels objectes que descric en aquesta secció. De molts dels objectes que coneixem i encara utilitzem en la nostra vida quotidiana no som conscients ni necessitem d’entrada conèixer els orígens però saber-ne, probablement ens ajudarà a comprendre i ser més respectuosos amb les altres cultures i amb la nostra també.

I el kaiku, el nostre ‘secret’ d’avui ha servit per que intentés fer-vos una mica més savis, més capaços d’entendre que, alló que sovint anomenem “trastos”, han estat el resultat de segles d’acumulació d’experiències i treball, per anar millorant en la nostra qualitat de vida. Poques vegades l’utilització d’un estri per primer cop ha donat excelents resultats. Només el temps i el treball han donat un resultat suficientment bo per tal que l’estri tingui una llarga vida d’us.

El kaiku doncs – o inicialment un objecte semblant -, sembla que ja es coneixia a la Grècia antiga, i del que també es té una referència al segle XII quan a la Bíblia il.luminada del rei Sanç el Fort de Navarra, hi ha una il·lustració on santa Brígida està munyint unes vaques amb un recipient molt semblant al nostre kaiku.

I que caram és aquest kaiku? Doncs un objecte per a recollir la llet en munyir les vaques i per preparar la ‘cuajada’, el brossat tradicional de les valls navarreses. Habitualment és fet de fusta de bedoll d’una sola peça com una gerra amb el cos cònic inclinat amb el broc abocador llarg i amb una gran nansa treballada a la mateixa peça, en general sobresortint a la boca. És un treball força laboriós ja que el “kaikugile”, l’artesà fabricant de kaikus, ha d’allissar l’exterior de la peça i posteriorment buidar-la amb una barrina i altres eines semblants a les dels esclopers. Pot tenir una capacitat d’entre els 3 i els 15 litres depenent de la mida del tronc. La inclinació de les parets laterals del recipient estalvia que la llet vessi en ser transportada.

Amb el temps, els kaikus també es va fabricar en metall i ceràmica, si bé es considera més tradicional el llaurat en fusta de bedoll, tova, poc pesada però resistent, i molt abundant al País Basc i nord de Navarra. Hi ha dos models principals, un per a la munyida i un altre per presentar-lo o servir-lo a taula.

De l’ús del kaiku per a fer ‘la cuajada’ cal comentar algunes coses: La llet recollida al kaiku cal escalfar-la  sense que arribi a bullir i no convé posar el kaiku al foc ja que la fusta de bedoll es cremaria. Així doncs s’agafaven als rius o torrenteres unes pedres, còdols arrodonits o plans, o també pedres d’ofita o diabasa que per la seva major densitat guardaven més el calor, i calia escalfarles al foc fins que les ‘pedres de llet’ ‘o esneharriak’ en euskera, quedessin roents. Tres pedres eren suficients per tal de fer bullir la llet i transformar-la en la coneguda ‘cuajada’ navarresa. Aquestes pedres calia treureles posteriorment amb unes pinces o una forqueta feta d’una branca,. Les ‘esneharriak’ van esser usades per coure la llet ben bé fins a mitjans segle XX.

Els kaiku que hi ha al museu  van ser adquirits pel conservador Ramón Violant durant una campanya de recol·lecció que comença el 2 de setembre de l’any 1943 anant cap a Baraguàs, prop de Jaca i passa per Ansó, per Isaba i Elizondo a Navarra on adquireix els kaikus, seguint cap a Pamplona, Jaca i Gistain, el Pont de Suert, Sarroca de Bellera, La Seu d’Urgell i Lledó on acaba la campanya i torna a Barcelona a inicis d’octubre. En un dels kaiku s’aprecia perfectament l’interior recremat per les pedres roents, señal inequívoca del seu ús. El kaiku més gran que va adquirir li va costar 75 pessetes de l’època.

Espero que els kaiku del museu no siguin afectats pels capricis de les lamies, éssers de génere femení que vivíen en coves o rius. Segons algunes llegendes, les lamies ajudaven als agricultors en les seves tasques després de menjar durant la nit alló que els hi deixaven. Diu una llegenda que  “en la cova de Abauntz (a la vall d’Ultzama), vivien antigament les lamies (lamiak). Un pastor les hi regalava cada dia un kaiku ple de llet. Les lamies li tornaven ple d’or”. Però… no tot el que feien les lamies era positiu: segrestaven els homes i els feien mal si no estaven disposats a ajudar-les…”