Editors i altres oficis en els calendaris
EDITORS, IMPRESSORS, GRAVADORS, IL·LUSTRADORS I ESCRIPTORS en els calendaris
En el context de la gran eclosió editorial que es produí durant la segona meitat del segle XIX, aparegueren editors de calendaris i almanacs repartits arreu de la Península. Els principals centres de producció van ser Barcelona, Madrid, Valladolid, València i Palma de Mallorca, tot i que en altres punts, com el País Basc o Galícia, també es van editar calendaris que esdevindrien molt longeus, com el Calendario de las Provincias Vascongadas (1852) i O gaiteiro de Lugo (1857).
A Catalunya existeix una gran empenta comercial, les impremtes es modernitzen i és una gran productora i proveïdora de paper ja que aprofitava la els draps de cotó, matèria prima que provenia del gran comerç amb Amèrica i la conseqüent indústria tèxtil. Aquests factors rellançaran el negoci editorial, sobretot a Barcelona. Ja al segle XV, la capital havia estat la primera ciutat de la Península en introduir la impremta, concretament el 1468 de la mà de l’alemany Johannes Gherling. Ara, als carrers del barri vell, es concentra una veritable indústria editorial: una munió de despatxos, dotzenes d’impremtes, tallers tipogràfics, litògrafs i llibreters que també feien de distribuïdors. Tots ells, alhora, promovien el treball de dibuixants, il·lustradors i gravadors, fomentant la professionalització d’escriptors i dramaturgs. És en aquesta conjuntura que prolifera l’aparició de nous calendaris i almanacs de diferents ideologies i temàtiques.
Aquest gran auge del món editorial, a partir de la segona meitat del segle xix, que viu Catalunya en el context de la Revolució Industrial, va comportar el canvi d’un model productiu gremial envers un d’industrial.
L’activitat editora de caire artesanal, caracteritzada per un tipus de producció manual, lenta i limitada, es va anar transformant en una producció més voluminosa, propiciada per la mecanització dels processos d’impressió, cada vegada més complexos i especialitzats, i per l’aparició de nous sistemes d’estampació de gravats. Aquests canvis van provocar la creació d’una xarxa comercial de llibreters i distribuïdors reforçada, alhora, pel desenvolupament dels transports, principalment per l’expansió de les vies ferroviàries i la progressiva ampliació de la xarxa de carreteres.
Els llibreters acostumaven a disposar del seu propi taller d’impremta a la rere botiga, que comptava amb premses, tòrcul per als gravats i elements per a l’enquadernació. Per tant, es convertien en editors de fulls volants, estampes, impresos per a les administracions, impresos comercials i també quaderns, llibres i calendaris. Al taller també hi treballava el caixista, que feia la composició dels textos i algun gravador que a la vegada podia fer els dibuixos.
A més, alguns llibreters també feien de distribuïdors per tal de poder fer venda a d’altres ciutats, ja fossin els seus propis productes o fets d’altres. Un exemple il·lustratiu és el del llibreter Antoni Bosch, amb establiment al carrer Bou de la Plaça Nova, a Barcelona. Quan sortien les noves edicions de calendaris, a la seva llibreria es formaven llargues cues de recaders que anaven a recollir els paquets per després repartir-los arreu del Principat.
La confecció dels continguts era encarregada pels llibreters a persones instruïdes. Per elaborar determinades informacions i dotar-les de fiabilitat, com podien ser les de caire astronòmic, calia disposar d’uns coneixements molt específics i els llibreters encarregaven aquests continguts a persones de renom com gent de ciència, professors de matemàtiques, física, astrònoms… que n’acreditaven la fiabilitat. És curiós observar com aquesta circumstància va esperonar alguns d’aquests autors a editar els seus propis calendaris de manera independent, tot veient la possibilitat de fer negoci. Convertits en editors-empresaris, confiaven la feina d’impressió i distribució a un llibreter-impressor.
En paral·lel al desenvolupament de les impremtes, també aniran apareixent tallers especialitzats de gravadors, els quals deixaran enrere un tipus de producció artesanal, més lenta i manual, a mida que es vagin introduint les noves tècniques químiques de gravat en planxes, calcografia, litografia, etc. Aquests tallers proveiran els impressors de material gràfic.
En aquest ambient editorial tan fructífer, alguns diaris que també editaven els seus propis calendaris assumien els fets per altres editors-autors, tot aprofitant l’estructura de què disposaven: tallers d’impressió, professionals com linotipistes per a la composició de textos, il·lustradors, gravadors, etc.
