Formiguer
Tots sabeu què és una formiga i per descomptat un formiguer. Potser n’heu patit alguna plaga i tot, sobretot a la cuina de casa que és un dels llocs on cerquen aliment aquestes petites bestioles. Però… si parlem dels ‘secrets de l’Etnològic’ també sabeu que sovint gairebé res és el que sembla a l’inici. Formiguer doncs és el secret d’avui, que us aniré desvetllant poc a poc. Veurem si hi ha sorpreses…
Les formigues, conegudes també pel seu nom científic de formícids, són una família d’himenòpters que formen colònies que varien en mida, des d’unes quantes desenes fins a milions d’individus. A aquestes colònies se les anomena formiguers, oi que sí?
Doncs, tot i que formiguer també ho pot ser un os, un ocell, un porc, una muntanya prop de Vidrà, o també un sistema tradicional de produir fertilitzants, el d’avui no és cap d’aquestes possibilitats… ja us ho podíeu imaginar.
La lluita contra tot allò que pot destruir una collita és un clàssic a tot arreu. Com diu la orgullosament pagesa Montse Marcè nascuda a l’Hospitalet de Llobregat el 1958, en una entrevista a la web de BCN Smart Rural, “En l’agricultura tenim uns petits enemics que són els animals. Els conills, els coloms, els tudons, les garses i les formigues busquen gra per emportar-se’l cap a casa seva i ens agafen les llavors…”
Doncs es tracta que això no passi, o no passi amb la gravetat de poder perdre tota una collita sencera. I les formigues en són una part destacada del problema. És per això que des de temps molt endarrerits preocupaven entre d’altres, els efectes de les plagues de formigues.
És conegut un tractat d’agricultura “Opus agriculturae” de l’escriptor romà Rutili Taure Emilià Pal·ladi al segle IV dC, on ja recomana diversos remeis contra les formigues per a diferents tipus d’arbres. Aquest tractat en llatí va ser traduït al català per Ferrer Saiol protonotari de la reina Leonor de Sicilia, al segle XIV. Algun dels remeis diuen per exemple,” Contra los formigons pren de la orenga, que es erba, y mescla-la piquant ab sofre. Y de aquella polvora escampa en los forats de les formigues y periran – vol dir moriran -, totes.” O bé, “Si les formigues fan mal en lo arbre, tu hauras argila vermella – altres dien almanguena destemprada ab vinagre – y huntaras-ne lo arbre, y metras-li’n prop les raels y morran les formigues.”
Si ens n’anem a principis de segle XX, trobem a la revista Agricultura i Ramaderia de 1932 uns consells per a la difícil lluita anti-formigues. Diu… “Per a que les formigues no pugin als arbres. Primer: Barrejar en un litre d’aigua, 30 grams d’oli i 5 grams de carbonat de sosa i aquesta barreja aplicar-la a les soques i branques amb un pinzell. Segon Fer una pasta prenent una part de grassa i dues parts de clorur de calç, aplicant-la al peu de les soques, formant un anell que privi el pas de les formigues. Quan el clorur ja no put, refer l’anell. Tercer: Barrejar calç i naftalina en pols i empolsar les branques i les soques.”
Joan Amades, que va ser Conservador del museu del 1940 fins 1959 que va traspassar, entusiasmat com estava des de ben jove amb l’entomologia, va escriure en diferents moments articles parlant de les formigues. El 1921, a la revista infantil LA MAINADA, publica “La república de les formigues” i també “La formiga lleó i l’espiadimonis”. L’any 1930 a la revista del Centre de Lectura de Reus i al setmanari popular independent de Sant Feliu de Guíxols L’Avi Muné, publica l’article “Com viuen les formigues” i encara el 1931 també a la revista del Centre de Lectura de Reus publica “Com treballen les formigues” i “Les formigues pirates”. Al volum IV del seu Costumari Català va escriure que “Pel Camp de Tarragona coronaven els arbres fruiters envaïts per les formigues o per d’altres insectes terrers no voladors. El costum consistia a rodejar la part baixa de la soca amb una franja o tira de palla a tall de cenyidor que dificultava el pas i l’accés a les formigues. En coronar els arbres havien recitat una fórmula d’encantament que tenia deix molt arcaic…” Mmm… això és una petita pista del nostre secret d’avui!
Se’n diu fer formiguers, com també diu Amades al Costumari, a una pràctica agrícola consistent a fer uns “feixos de llenya i d’herbes dolentes que deixaven estar uns dies al camp per tal que s’hi encauessin animalons nocius a l’agricultura, en especial formigues i reptils. Cobrien el feix ben bé de terra i deixaven només un forat, generalment arran de sòl, per a poder-hi calar foc. Un cop encesa la llenya, el tapaven. Calia vigilar la pira per tal d’anar-la tapant per allí on la terra s’escorria o bé el foc es feia pas. Hom […] es passava tot el dia recobrint-los i vigilant-los. Era feina entretinguda i hom tenia el costum de cantar i més encara xiular.“
Però els formiguers que hi ha al museu, que s’acosten una mica a la primera idea que va recollir Amades, no son pas els llocs on viuen les formigues sinó bastant el contrari, son per lluitar contra elles. Els anomenats formiguers son unes peces fetes de terrissa, de forma semicircular en forma de C i d’uns 30 centímetres de diàmetre, amb la part interior acanalada. Per fer la seva feina, com diu l’expert en terrissa popular Joan Santanach, “entre dues meitats s’envolta el tronc de l’arbre i s’uneixen amb fang. El canal resultant s’omplia amb aigua i així aturava les formigues”. L’únic lloc on s’ha localitzat fins avui que hi hagués producció d’aquest tipus de parany per a les formigues, els nostres formiguers del museu, ha estat a la terrisseria Brossa de Sarrià, que va ser obligada a tancar a finals dels passats anys 80 degut a la construcció dels túnels de Vallvidrera.
Queda bastant clar que en tots temps s’ha lluitat contra aquestes considerades plagues tot i que sovint les formigues ens donen senyals que avisen de posibles problemes. Ja ho va deixar escrit Joan Amades als volums de ‘Folklore de Catalunya’… “ Quan la formiga treu terra del niu, adoba la gotera i fuig del riu” fent referència a què quan ens trobem els formiguers amb una mena de “muntanyeta” al voltant, és senyal que plourà i cal protegir-se… Amb tot, queda constància que cap tipus de fórmula o parany ha aconseguit fins ara trobar un remei definitiu a foragitar les formigues. Sinó, no n’estaríem parlant ara mateix.
