La cabana

Des de principis de segle XX, quan amb prou feines s’havien començat a crear els museus després anomenats etnològics i fins i tot abans, ja hi havia persones preocupades pel que veien a venir: La desaparició més o menys rápida de determinades formes de vida, dels costums que durant segles i segles el ser humà havia anat conformant, de treballs lligats a les tasques fetes durant el curs de l’any, i com a consequència, la desaparició d’infinitat d’objectes lligats a qualsevol activitat humana substituïts per altres estris. Aquells personatges, anomenats folkloristes, etnòlegs, etnògrafs, van dedicar les seves vides a cercar, recollir i adquirir tots aquells materials que consideraven en perill d’extinció. Les co·leccions d’objectes resultants acabarien essent els fons que van donar origen als museus de tradicions populars, arts populars, etnogràfics o etnològics. D’aquells personatges, que eren totalment autodidactes, a casa nostra en destaquen dos: Ramón Violant i Simorra i Joan Amades i Gelats.

Quan s’inaugura el Museo de Indústrias y Artes Populares l‘any 1942 al Poble Espanyol de Barcelona, ambdós estudiosos son contractats per a treballar-hi, cadascú en els temes que més dominen i pels que son reconeguts dins i fora del país. Amades domina els àmbits de les crences, les tradicions, els costums, les danses, les festes, les rondalles… i Violant conneix el Pirineu i s’interessa pels oficis, els artesans, les tasques agrícoles i ramaderes i la vida quotidiana d’un Pirineu entès des de Roses a Navarra com una unitat cultural però molt diversa. Val a dir que Violant era de professió sastre i Amades drapaire i llibreter de vell…

En aquest context i treballant des de 1940 per organitzar el museu i les sales d’exposició, cerquen objectes per poder explicar aquells àmbits que consideren importants i que formen part dels que creuen en perill de desaparèixer. Però hi ha àmbits en els que manquen objectes per poder explicar determinades tasques. La recerca continua i no és fins al 1951 que Violant té l’oportunitat d’aquirir quelcom que desitjaven però no trobaven. És el nostre secret d’avui. La nostra cabana de pastor.

En una de les habituals campanyes de recol·lecció pel Pirineu, en aquest cas per la zona de Camprodon, troba i té oportunitat de comprar per al museu, cito literalment, una “jassa de pastor con una barraca”, que era al Molí del Feitús, un veïnat del municipi de Llanars, al Ripollès, a la capçalera del Ribera de Faitús, un afluent del Ter. Si us heu adonat, Violant el que compra és una jassa, és a dir aparentment un llit de pastor, també anomenat burro, incloent una “barraca” que a més era, diguem-ne, transportable sobre d’un ruc. El 22 d’agost d’aquell any en paga 120 pessetes de l’època.

Les sales d’exhibició del museu ja eren plenes d’objectes i la cabana hauria d’esperar una modificació de la exposició per a ser ubicada a les sales del museu. Però això no va arribar mai. Tot i que Ramón Violant ja la cita en el llibre “El Pirineo español” el 1949, no hi ha temps de planificar  la seva exhibició ja que Violant i Amades moren prematurament amb pocs anys de diferencia i tots els projectes queden aturats.

Quan fem recerca en l’actualitat sobre el que Violant anomena “jassa”, pensem que li dona més importancia al llit de pastor que a la cabana. Però no és així. Segons el diccionari Aguiló de 1929, una jassa és un “ jas ambulant que tenen o es fan els pastors per guardar a la nit el bestiar ” i segons el “Vocabulari dels pastors” de Joan Amades del 1932, jassa és un “Paratge adequat per a fer-hi pernoctar i dormir la ramada quan és a muntanya. Sol escollir-se un planell ben arrecerat i resguardat del vent. Per extensió, la cabanya dels pastors, puix que sempre estan situades vora les jaces on dorm el ramat. El jaç dels pastors”. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans finalment, es defineix jaça com a “Jaç portàtil. Prada on sojorna el bestiar a la muntanya”. Per tant, jassa o jaça, amb c trencada, no tant sols és el conjunt del llit del pastor i la cabana, o barraca com diu Violant, sinó també el lloc arrecerat del vent on descansa el bestiar.

La nostra cabana està feta sols amb tres tipus de peces: sis llates, sis barres, quatre puntals i un eix, tot subjectat per 14 falques. Tot fet amb peces de fusta rebaixada amb aixa, sense cap clau o caragol. Tota ella és original i sols s’ha refet parcialment la coberta de sègol i part dels puntals del davant que van ser escurçats i encara avui en desconeixem el moment i el motiu. Així doncs la cabana va arribar al museu mutilada. Però és la mateixa cabana, no hi ha dubtes. Té una estructura de peça portàtil, molt acurada, que permet explicar la petita transhumància a les valls pirinenques. Això, facilitat per un molt eficient sistema de muntatge i transport. El jaç o burro on dormia el pastor tampoc du cap mena de clau sinó clavilles de fusta que fixen l’estructura.

La nota curiosa d’aquesta cabana i la jassa és que, durant anys va ser la imatge corporativa d’uns carquinyolis elaborats a Camprodon, de marca SALANYOLIS on, en una d’aquelles encantadores capses de llauna s’hi reproduïa, de forma esquemàtica, la cabana amb el pastor.

Pel que hem pogut cercar els anys posteriors, aquesta jassa i la cabana, que en qualsevol moment podien haver canviat de lloc, gairebé sempre eren a la mateixa zona. En donen testimoni un parell de quadres de Dionís Baixeras (Barcelona, 1862 – 1943) en uns paisatges a l’oli amb ramats d’ovelles i un pastor, on la cabana hi és representada des de diferents mirades, o en un dibuix també de Dionís Baixeras publicat el 1931 per Joan Amades al seu “Vocabulari dels pastors”. També en un altre dibuix de Ramón Noé a l’obra de Violant de 1949 “El Pirineo español”. Per dignificar aquest conjunt d’objectes, que havia estat gairebé seixanta cinc anys sense exhibir-se, actualment els podeu contemplar a la exposició permanent de la seu del museu a Montjuïc.

Acabo amb un paràgraf de l’escrit “Excursions y casseras en los alts Pirineus catalans”  de Carles Bosch de la Trinxeria, escriptor nordcatalà de la segona meitat del segle XIX aficionat a l’excursionisme en la revista La Ilustració Catalana de 15 d’abril de 1886.

 “Lo remat de 10.000 caps que trobarem era guardat per 20 pastors y 15 cans. Tenían sa jassa al fons del pla; nos hi dirigirem. La jassa consisteix en un círcol rodejat de barracas, una per cada pastor. Acorralant lo bestiar al mitj durant la nit, los cans fan centinella tot á l’entorn, y’l Ilop no hi pot res. “