La premsa de raïm

L’interès de Ramon Violant, Conservador del Museo de Indústrias y Artes Populares  des dels inicis, per mostrar els oficis i bona part de l’activitat econòmica que durant segles va fer progressar el nostre país, el va dur a recol·lectar de nord a sud i d’est a oest, tot allò que li va ser possible i que els mitjans i pressupostos municipals li permetien. Així, seguint el procediment habitual de planificació de la recol·lecta d’objectes des de l’any 1940, l’octubre de 1944 fa una campanya que comença al Pallars, des de Rialp, Les Iglésies, Buira, Sarroca de Bellera, i segueix cap Artesa de Segre, Cervera, Verdú, Tàrrega, Alfarràs, Lleida, Vimbodí – on adquireix una bona quantitat d’estris de vidre fabricats a l’aleshores únic forn de vidre que quedava al poble – i La Selva del Camp.

No serà l’única vegada que visiti aquestes poblacions. L’any 1945 torna, entre d’altres llocs a Vimbodí on es centra a recol·lectar eines i estris en relació a les feines agrícoles. És aleshores que té l’oportunitat – que no deixa escapar -, d’adquirir per al museu una premsa per al raïm, de soga, també anomenada “de cordes”, habituals com a mínim fins al segle XIX i en aquell moment ja escasses, que documenta de la següent manera en les seves llibretes de camp: “Premsa de vi. Antiga. Era dels padrins de Pau Alsamora de 72 anys. Tot i que apunta “175 ,–” (cent setanta-cinc pessetes) s’adona que ha comès un error i una línia més amunt escriu “300,–“ (tres-centes pessetes).

Violant, probablement tenia clar que un dels treballs a publicar en el futur seria un extens estudi sobre el que ell anomenava “regió de Reus i la seva comarca” que incloïa el Camp, la Conca de Barberà i el Priorat. En ell, descriurà tot el que observa sobre aspectes tan diversos com la casa, el vestit, les feines casolanes, la ramaderia, la cacera, la pesca, l’agricultura, les indústries tradicionals, la vida social i religiosa… Dels cinc volums que conformen el total de l’obra, el primer és editat l’any 1955, poc temps abans de morir prematurament. Els altres volums es van editar el 1956, 1957 i l’any 1959 els dos últims.

Indubtablement, la cultura de la vinya i del vi amb tot el que l’envolta era un aspecte central per a l’economia d’aquestes contrades des d’èpoques ben remotes en que fenicis i grecs van implantar la vinya a Catalunya on, llevat dels segles més convulsos degut a les contínues lluites en que el terreny va quedar gairebé sense conreus, a més de la desastrosa plaga de la fil·loxera que va aniquilar les vinyes, en monestirs com Poblet o Santes Creus entre d’altres, els monjos van tornar a conrear la vinya als seus voltants i a elaborar vi als seus cellers.

 

Així doncs, Violant va voler deixar-ne constància a les sales d’exposició del Museo de Indústrias y Artes Populares, al Poble Espanyol. En aquell moment no va poder saber més dades sobre la premsa de raïm ni dels seus propietaris de les que ja hem ressenyat abans. D’aquesta manera, tot i que el museu s’havia inaugurat només tres anys abans (juny de 1942), decideix incloure la premsa com a element novedós en el discurs expositiu d’aquell moment. Però hi ha una incògnita, una curiositat en la museïtzació de la premsa de raïm, que mai ha estat aclarida.

 

Tots els dibuixos que coneixem de la premsa – ja que no tenim constància que es fessin fotografies del lloc d’on es va treure a Vimbodí -, inclòs el cartell descriptiu de les parts de la premsa que era a les sales d’exposició, inclouen un cossiol de fusta que hauria de recollir el most resultant de la premsada. Però aquest cossiol, mai va ser adquirit per Violant, no consta en les notes de campanyes d’adquisició ni hi ha cap cossiol semblant inventariat com a objecte de les col·leccions del museu. Per tant, mai va estar exposat un cossiol amb la premsa, malgrat que tot faria pensar el contrari. Aquest fet, s’evidencia en les fotografies d’arxiu de la pròpia sala d’exposició al museu on, amb tota claredat el cossiol no hi és.

Més enllà de la presència de la premsa de raïm al museu i les poques dades que va recollir Violant a les seves llibretes de camp, fins fa pocs anys no en sabíem res més. Però el 2014 i com a conseqüència d’una conferència al Museu del Vidre de Vimbodí vam poder ampliar les dades al nostre abast: un familiar directe de l’antic propietari, Pau Alsamora Llort que l’any 1945 va vendre la premsa a Ramon Violant, ens va informar dels noms, cognoms, dates de naixement i traspàs, implicacions en les guerres carlistes, enllaços matrimonials i fills de gairebé tota la seva branca familiar Alsamora -cognom d’altra banda força estès a la zona- i de la casa i adreça on amb tota probabilitat havia estat la premsa ja des del 1700, on el seu avantpassat Pau Alsamora Selma, nascut el 1812 i traspassat el 1846, tenia l’única oficina d’aiguardent de la zona des d’on l’exportaven des dels diversos ports comercials, activitat aleshores indicadora d’un pròsper negoci.

La recerca d’informació, sobretot d’objectes dels que no es tenen massa dades en el moment de l’adquisició, és una pràctica que no s’hauria de descuidar mai ens els museus amb l’etnologia com a disciplina. La distancia en el temps fa que sovint tinguem l’oportunitat d’ampliar informació i documentar millor qualsevol objecte. Al Museu Etnològic ja ha succeït diverses vegades. Recordo la nina de pedra, el rellotge de sol, la pedra del Liceu, la miliciana, entre d’altres i és clar, també la nostra premsa de raïm.

I… ja sabeu la dita…
“Després de Sant Martí, deixa l’aigua i beu el vi! “