Les dues festes de la Santa Creu
El calendari festiu religiós conté dues festes dedicades a la Santa Creu.
Fins a la reforma litúrgica de 1969, el 3 de maig era la Festa de la invenció de la Santa Creu i el 14 de setembre era la Festa de l’exaltació de la Santa Creu. Entre una data i altra, sovintejaven els rituals de protecció de les collites.
Segons la tradició, va ser Helena, mare de l’emperador Constantí qui l’any 326 o 327 va localitzar la Vera (la veritable) Creu amb la qual va ser mort Jesús,l cim del Gòlgota o puig del Calvari de Jerusalem. La tradició manté que Helena va dividir la creu en tres parts. Una la va deixar a Jerusalem, l’altra la va enviar a Constantinoble i la tercera la va portar a Roma.
La festa de la ‘invenció de la Santa Creu’ celebrada fins fa quaranta anys s’inseria en les celebracions de benvinguda de la primavera. La diada del 3 de maig expressava el desig de fertilitat i de protecció dels conreus amb la benedicció dels termes. Aquest gest es feia, i en alguns llocs encara es fa, des de les creus situades als extrems termenals o en punts de gran visibilitat de l’entorn. A Barcelona es realitza cada any des dels terrats de sobre la catedral, temple dedicat, precisament, a la Santa Creu; a més, té la figura d’Helena agafada a la creu al punt més alt del cimbori.
La Festa de l’exaltació de la Santa Creu, el 14 de setembre, commemora la recuperació de la Vera Creu de Crist per part de l’emperador bizantí Heracli a principis del segle VII. Temps abans, els perses havien pres la porció que Helena havia deixat a Jerusalem quan van envair Terra Santa. La celebració era la cloenda del període més delicat per als fruits de la terra i l’agraïment per una bona collita.
Catalunya havia tingut, amb devoció, fragments de la Vera Creu. A l’edat mitjana en gaudien els monestirs i les catedrals. A partir del segle XVII, en van posseir totes les parròquies. El gran nombre d’estelles repartides per tota la cristiandat era un dels arguments del protestantisme contra els excessos de l’Església catòlica. Aleshores, era volgudament ignorada la creença en les relíquies “per contacte”, que esdevenien quan la fricció permetia transmetre les mateixes capacitats d’un material autèntic a l’altre.
Les veracreus eren les grans protagonistes físiques de les dues festes esmentades. La seva presència proporcionava el mitjà de transmissió més adequat per aconseguir l’ajuda divina. En cas de tempesta sobtada o de pedregada, els comunidors permetien adreçar les oracions corresponents als quatre punts cardinals per apaivagar la virulència de la natura i salvar els cultius.
