El bussi

Les col·leccions dels museus etnològics estan formades per objectes utilitzats durant generacions i que, amb el pas del temps i els canvis d’hàbits han quedat sovint oblidats. Molts d’aquests objectes es perden perquè resten abandonats en un racó considerats andròmines inservibles. Tot i això, hi ha qui treballa per salvaguardar un patrimoni sense el qual seria més complicat explicar el nostre passat. Són els etnòlegs, etnògrafs, antropòlegs, folkloristes, cronistes locals…  romàntics, nostàlgics, enamorats, estudiosos o investigadors del passat, digueu-ne com vulgueu, que sovint fan donacions als museus.

Altres, amb un sentit més pràctic s’empesquen, si s’escau, un nou ús de l’objecte i li confereixen una nova utilitat, sovint estètica: és el cas de les antigues màquines de cosir reconvertides en taules, les nanses de pesca utilitzades com a llums, els trills transformats en taules, o les eines del camp decorant un pany de paret, ja sigui en un restaurant o en una segona residència.

I el nostre bussi, gussi o també anomenat xaica és un bon exemple de bastiment de pesca que, com molts altres elements de cultura material utilitzats durant segles per a una funció determinada, acaben servint per a un ús ben diferent. El relat de com va ingressar aquest bussi – o gussi – tant se val, al Museu Etnològic dona una idea dels curiosos i sorprenents recorreguts que fan alguns objectes abans de formar part d’un fons museístic.

La història comença l’any 2015 amb l’última remodelació del Museu Etnològic que va propiciar un canvi en la filosofia i la forma d’exhibir els objectes. Es volia que il·lustrés l’activitat socioeconòmica i cultural de Catalunya. Es va fer una selecció de peces singulars, al voltant de les quals es poguessin presentar unes activitats o uns oficis significatius de Catalunya i la seva àrea d’influència. Inicialment hi mancava un àmbit que reflectís la gran tradició marinera de Catalunya tot i que el Museu Etnològic té, entre les seves col·leccions, un interessant patrimoni relacionat amb l’art de la pesca, format per xarxes, nanses, agulles de sargir, paneres i coves per a peix, així com algunes peces d’indumentària de pescador i atuells per a la cuina. Però cap d’aquests objectes tenia prou potència per a protagonitzar un àmbit singular. La conclusió era que el museu necessitava un objecte amb una envergadura volumètrica i visual capaç de representar l’àmbit del mar. Una barca era l’objecte adequat però semblava complicat trobar-ne alguna.

L’equip del Museu es va posar en marxa i, després de fer alguns tempteigs amb museus de temàtica marinera, amb alguns col·leccionistes i àdhuc per Internet, la desitjada barca va aparèixer per la via menys esperada. I cal explicar-ho.

Tenint en compte que una part dels fons objectuals del Museu Etnològic està situada en un magatzem als afores del terme municipal de Barcelona i que en aquest magatzem hi ha dipositades les col·leccions que no es poden encabir a les reserves, els tècnics del museu hi hem anat amb regularitat al llarg de més de 15 anys. Just quan estàvem en plena tasca rastrejadora per aconseguir una barca, un dels dies que havíem anat al magatzem extern, esperant a peu de carretera l’autobús que ens retornés a Barcelona, aparegué davant dels nostres ulls, quasi miraculosament, una barca. Situada en una enorme esplanada que fa d’aparcament, en un racó, abandonada per tothom, aquella barqueta havia estat esperant-nos durant uns quants anys. Hi havíem passat infinitat de vegades pel davant, i ningú s’havia adonat de la seva presència.

La barca en qüestió havia estat llargament utilitzada per un restaurant proper per a fer espetos, és a dir, graellades de sardines, els diumenges i festius.

La barca havia passat de ser una eina de pesca a fer de suport d’unes graelles per a les sardines que potser un dia havia ajudat a pescar… El museu es va posar en contacte amb els nous amos del restaurant, que, per cert, no sabien què fer-ne, de l’embarcació, i aquesta va ser adquirida pel mòdic preu de 500 euros. Malauradament, no ens van poder donar informació de la procedència originària de l’embarcació ni dels primers propietaris però aquesta és una circumstància malauradament habitual en molts objectes als museus etnològics. Així doncs, el nostre bussi va renéixer gairebé de les cendres per recuperar un aspecte i una rellevància desitjada i merescuda.

Vet aquí la història rocambolesca d’un bussi que, de pescar sardines va passar a fer-les a la brasa i finalment ha acabat com a peça destacada en l’àmbit de la pesca del Museu Etnològic de Barcelona on us espera.

Aquest tipus d’embarcació, amb vela llatina de martell o a rem, era molt habitual en tot el litoral català i balear utilitzada per a la pesca de peix petit i marisc, calamar amb potera o palangre que sovint  s’utilitzava com a embarcació d’esbarjo.

Acabo amb un fragment d’una obra d’en Serafí Pitarra, ‘Los pescadors de Sant Pol’ on diu…“Quant vá ab lo gussi – a tirá l’art, boga que boga, – sense parar. Quant torna á terra – que l’ha estés ja: ¡Oh, issa! ¡Oh, issa! – per fer’l tornar. Mes quant venentlo – ja l’ha cobrat. Dins de la bossa: – Tich tach, tich tach”