El teler

Tant de bo que de tots els objectes d’un museu d’etnologia tinguéssim la informació que tenim d’aquest. Poca, però concreta, clara, definitiva. Aniré comentant el perquè d’aquesta afirmació d’ara endavant. Faig, però unes reflexions prèvies. De les indústries populars que a Catalunya es van desenvolupar de forma habitual fins mitjans segle XX, destaca probablement per la seva rellevància i desenvolupament, la dels teixidors. En àmbits on la matèria primera era a l’abast sense massa problemes – la llana, el lli o l’espart -, s’evidencia l’existència d’artesans teixidors que serveixen primer a les comunitats més properes però també com a medi de subsistència, venent els seus productes en fires i mercats.

Els telers manuals eren tecnològicament força rudimentaris, tal i com explica Violant i Simorra: “els teixidors exercien l’ofici gairebé sempre per tradició familiar i generalment estaven establerts en pobles més o menys grans, que comptaven amb un nucli ben extens de llogarrets o de cases de pagès la vida dels quals depenia d’aquella vila o poble. Hi havia poble d’aquests on es trobaven tres o quatre cases de teixidors; a vegades, tots els homes d’una mateixa casa sabien l’ofici i, en aquest cas, hi havia un teler per a cadascun d’ells. Com a dada curiosa direm que, antany, quan el cànem es filava molt prim i ben seguit, treballant des de les 5 del matí fins al vespre, un teixidor d’aquests solia fer de 7 a 8 canes (una cana té 8 pams) de drap de teixit pla sense dibuixos, i cobrava 2 rals (0,50 pessetes) per cana (La Pobleta de Bellveí). A Ribera de Cardós, el darrer teixidor que hi ha hagut, fa uns 45 anys, cobrava també 2 rals per cana del drap de llana i del de lli 4 rals d’una faixa i 1 duro (5 pessetes) d’una magnífica vànova de núvia” (1948, L’Art Popular Decoratiu a Catalunya. Ramon Violant i Simorra).

 

Però la feina del teixidor a mà, implicava un conjunt de tasques prèvies associades, sovint exercides per dones, sense les quals no hagués estat possible acabar una peça al teler. En el cas de la llana, la primera tasca exercida en aquest cas per homes – la xolla -,  però tot seguit netejar, cardar, filar, fer canons, i omplir les llançadores de canons eren feines a càrrec de les dones. I ens apareixen diverses eines per poder fer aquestes tasques.  Les tundoses o tisores de xollar o esquilar els xais, les cardes, per cardar la llana que inicialment eren de card comú (dipsacus fullonum) i després una espècie de pales de fusta amb un mànec que tenien clavada una peça amb puntes de filferro per pentinar la llana, la filosa, el fus i la fusaiola o “tortera” per filar la llana i fer-ne fils, la roda per fer els canons (canuts de canya amb cabdells de fil) i també la llançadora, de mà en aquests casos, on anava incorporat el canó amb el fil, ja al teler. Però és que per al lli o el cànem el procés era inicialment diferent i amb altres eines, és clar! Per tal d’obtenir el fil amb què es teixia el drap blanc, base per a fer llençols, camises, tovalles, etc. calia, un cop collit, treure la llavor, amarar-lo, rentar-lo (a les basses que tenien als masos), bregar-lo (amb una bregadora o agramadora), espadellar-lo (amb un piló i una espasa), pentinar-lo (amb una pinta o pinti per a lli o cànem), filar-lo i després blanquejar-lo a la bugada i dur-lo al teixidor.

 

El teler exhibit al museu amb una peça de cànem a mig fer, va ser adquirit l’any 1940 i formava part de l’habitatge de Domènec Canut, que, a més de teixidor va ser alcalde de La Pobleta de Bellveí des de 1921 fins al 1945. Hi ha un document manuscrit i signat per Domènec Canut, datat el 27 d’agost de 1940 com a justificant de la compra per part de Ramón Violant, que en paga 500 pessetes. Al mateix temps i pel preu total de 900 pessetes de l’època, Ramón Violant adquireix tot el conjunt d’elements necessaris pel procés de teixir que havia a l’estança del teler, com són els calaixos o “comells”, l’ordidor, la guiadora, la roda de fer canons, uns lliços, llançadores manuals, canons plens, l’os d’allissar… Segons consta en el capítol sobre “Teixits populars i labors femenines” del magnífic llibre “L’Art popular decoratiu a Catalunya” de Ramon Violant editat l’any 1948, el teler és datat al segle XVIII (1711), en plena Guerra de Successió. L’any 1980, en una campanya per recollir nova documentació, conservadores del museu visiten la casa de Domènec Canut antic propietari del teler i encara troben, a les mateixes estances, restes de peces teixides i alguns lliços penjats a les parets.

 

En aquest cas, ja ho veieu, no hi ha hagut mala peça al teler