Les ungles

“En aquest món traïdor, res no és veritat ni és mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira”. La frase, sovint atribuïda a Ramon de Campoamor poeta romàntic asturià, em va de meravella per introduir-vos al secret d’avui.

Perquè potser, només potser, us imagineu del que avui vull parlar-vos. Si, es clar, de les ungles, de les que sabem que son aquesta part còrnia que protegeix la part final dels dits de molts vertebrats terrestres inclosos els humans. I sabem que tenim vint ungles, una al final de cada dit, tant de les mans com dels peus. I que l’ungla d’una mà humana es renova en un període d’entre tres i sis mesos, i les dels peus entre dotze i divuit mesos. Però avui, us comentaré una feina i unes ungles, postisses sí, no gaire luxoses, gràcies a les quals moltes de les nostres àvies o besàvies i les famílies, van subsistir.

Segons la periodista Laia Beltran a l’antic Egipte les ungles es llimaven i acolorien amb henna. Així les portava, cap al 1300 aC, el faraó Akhenaton. I a l’antiga Grècia i Roma també van adoptar l’hàbit de pintar-se-les com un señal del seu estatus social. Les dones procuraven tallar-se les ungles els dies de mercat, en silenci i sempre començant amb el dit índex. Si no, creien que els donava mala sort, així com viatjar pel mar amb les ungles i els cabells tallats.

 

A la Tragicomèdia de Calisto y Melibea també coneguda com La Celestina, escrita per Fernando de Rojas al segle XV diu…”Las manos de dulce carne acompañadas; los dedos luengos; las uñas en ellos largas i coloradas, que parecen rubíes entre perlas”, la qual cosa mostraría que les dones es pintaven les ungles vermelles o roges, i mai blanques. En canvi, a la resta d’Europa era diferent: Al segle XIII, a França el costum era de pintar-les de vermell, negre i blau però a Itàlia el costum era dur-les ben blanques. A Orient, cuidar-se les ungles significa noblesa, ja que les persones que poden tenir les ungles molt llargues vol dir que no treballen amb les mans.

Joan Amades, a Folklore de Catalunya entre d’altres coses diu que a la Terra Alta creuen que perquè de grans no tinguin mal de queixal cal tallar les ungles dels infants precisament en dilluns i també els guarda d’ésser peresosos. A Esparreguera diuen que no és bo de tallar-los-les en divendres perquè de grans els cauen les dents i son perjudicats de mal de queixal i de migranya”.

A Occident les ungles llargues i pintades eren i son un atribut tradicional de feminitat, però actualment, i ja veieu que no és cap cosa nova, s’està extenent també als homes.

Actualment i de no fa massa anys, els llocs on tenen cura de les nostres ungles, que us haig de dir, a casa nostra s’ha multiplicat fins a l’infinit. En els àmbits urbans sobretot és gairebé aclaparador trovar-se amb molts locals on es cuiden de les nostres, això si en anglès, “Nails” que queda més modern…

Però a casa nostra hi ha o hi havia una altra cara d’aquestes ungles, que eren postisses i el Diccionari Català, Valencià i Balear defineix com una “llauneta corbada que les plegadores d’olives s’ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives”, una feina que realitzaven dones, que es cuidaven les ungles per no fer-se mal als dits.

 

Antigament les olives es feien caure de l’arbre amb les mans, amb canyes o rascletes i després es recollien del terra a mà. Aquesta era una tasca feta per les anomenades ‘plegadores d’olives’ i era bàsicament femenina,  tot i que els xiquets i els homes també hi ajudaven. Els homes es dedicaven més aviat a arrencar i collir, mentre que les dones i els nens plegaven les olives. Les dones, vestides amb roba de camp, justament per cuidar-se les seves pròpies, duien unes ungles postisses de llautó o de llauna per facilitar la labor. Ara hem arribat al secret d’avui!

Al museu hi ha tot un joc de quatre ungles de llauna per a una mà (al polze no calia dur-ne), per “plegar olives”, adquirides a Tortosa i que l’any 1948 van costar al conservador Ramón Violant una peseta.

Tot i la duresa d’aquesta feina que el lloretenc Manuel Boadas i Nualart explica en un dels seus articles, dient del treball de les plegadores que “era poc agradable el treball de recollir les olives de terra. Acostumava ésser repartit a parts iguals i devia fer-se tot a la gatzoneta, o sigui, arronsades de cames de manera que les natges tocaven els talons”.

Joan Amades, al seu Costumari diu que a la Terra Alta la jornada del collir olives començava amb el cant del gall en rompre l’alba i acabava a entrada de fosc en sentir cantar el primer mussol.  Tot i això, les dones ho feien amb alegría. Tant és així que hi ha recollit un extens repertori de cançons del que s’anomena Cançons de collir olives. Com sigui que la feina no era rítmica, no existeixen cançons de tonada especial que mesurin la marxa del treball. Solíen cantar tot el vast repertori cançonístic, amb preferència les cançons més llargues i, sobretot, les cavalleresques, generalment de tonades poc airoses i placèvoles, com l’aire de la feina.

 

Per l’Urgell hi ha nombroses cançons típiques de collir olives; d’entre elles se’n solen cantar les que marquen moments determinats de la feina: Punteta de sol, que es canta en començar el dia, la dels Vuit Dolors, que es canta en reprendre el treball en havent dinat, i la de Mossèn Joan de Vic, en acabar el jornal del dia.

I les ungles… que no faltin!