El flotador

Vaja una sorpresa que m’he endut!  Al Secret de l’Etnològic d’avui volia donar-li el títol de ‘surador’ pensant que era la forma correctíssima de dir-ho i d’escriure-ho en català i… m’he topat amb que la forma acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans, als diccionaris i per tant correcta és la que finalment apareix com a títol: El flotador. Pretenia dir-ne surador ja que és un objecte que sura, del verb surar… o flotar.

Al cap i a la fi, és per comentar-vos un objecte que ens és força familiar sobretot als que vivim prop d’algun lloc on ens podem banyar amb aigues de certa profunditat,  però que en aquesta versió que hi ha al museu, a hores d’ara anem recordant cada cop menys persones…

 

Des de temps immemorials l’espècie humana ha tingut la preocupació de no saber moure’s còmodament en un mitjà com serien les aigues d’un llac, d’un riu o del mar. Però esclar, l’espècie humana tot i que està preparada per flotar i per nedar, no en som conscients i sovint necessitem algún element extern que ens doni la confiança suficient per a moure’ns en l’aigua  sense enfonsar-nos i com a consequència, no ofegar-nos.

 

Però la estricta i científica veritat és que el cos humà, contrariament al que ens pensem, té la capacitat física de flotar en l’aigua. I això és degut a que la densitat mitjana del cos humà, aproximadament 950kg per metre cúbic, és lleugerament inferior a la de l’aigua dolça, uns 1.000 kg per metre cúbic. Això ens dona la flotabilitat natural!  Més encara si inflem d’aire els pulmons que actúen com a flotadors naturals o si volem flotar en aigua salada, més densa encara. El greix també és menys dens que l’aigua. Per tant, una major proporció de greix, ajuda a flotar. I tot això està científicament comprovat.

Diría que, malgrat aquests raonaments científics, la molt arrelada creença popular diu que ens podem ofegar si no sabem nedar o mantenir-nos flotant amb el cap fora de l’aigua i que per a això hem d’utilitzar algún element que ens ajudi. Aquí és on encaixa el flotador, que al llarg de la història l’enginy humà ha pensat per superar les pors. Però la història també ens diu que, de fa uns 10.000 anys, a Egipte, a l’anomenada Cova dels nedadors, a la meseta de Gilf Kebir, s’hi representaven uns personatges nedant sense cap mena de flotador…

I vull recordar que, una mica menys endarrerit però deunidó, el grec Arquímedes de Siracusa va estudiar la densitat i flotabilitat de qualsevol element conegut, establint el que posteriorment es va conèixer com a Principi d’Arquímedes, un dels principis més importants de la física que diu… “Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja”. I això val per a tot i tothom.

Una anècdota sobre Arquimedes explica que havien fabricat una nova corona triomfal per al governador de Siracusa Hieró II, qui va demanar a Arquimedes que determinés si realment la corona estava feta d’or o de manera deshonesta, li havien afegit plata, menys valuosa. Arquimedes havia de resoldre el problema sense fer malbé la corona, així que no podia fondre-la i convertir-la en un cos regular per calcular-ne la densitat. Mentre el matemàtic grec prenia un bany, va adonar-se que el nivell d’aigua de la seva banyera augmentava quan hi entrava, i va adonar-se que aquest efecte podria usar-se per determinar el volum de la corona. Com que la compressió de l’aigua seria menyspreable, la corona, en ser submergida, desplaçaria una quantitat d’aigua igual al seu propi volum. En dividir la massa de la corona pel volum d’aigua desplaçada s’obtindria la densitat de la corona, la qual seria menor si altres metalls més barats i menys densos que l’or li haguessin estat afegits fraudulentament. Després de tenir aquesta idea, Arquimedes va sortir corrent nu al carrer de tan emocionat que estava pel seu descobriment, cridant… Eureka!

Tot i això, la possibilitat de nedar o flotar sense ajuda sempre ha estat una preocupació. A casa nostra, sabem que s’utilitzaven carabasses seques, una o dues, buides de llavors i lligades a una corda que al mateix temps es lligava als malucs dels banyistes europeus de principis del segle XX, com a flotador i més modernament una cambra d’aire inflada de pneumàtic, de cautxú.

Però el flotador que avui us comento no és d’aquests. És una mena de cinturó amb trossos rectangulars de suro d’uns 15 x 5 x 2 cm, lligats entre ells i acabant amb el mateix cordill que es lligava a la cintura del nedador. Habitualment eren uns 8 o 10 blocs de suro i no era massa còmode, us ho dic jo que n’havia dut de petit, perquè els blocs de suro si no utilitzaves els braços com a fre acabaven rascant-te la barbeta.

Aquest flotador de suros del museu, datat al voltant de l’any 1955 va entrar al museu fruit de la donació d’un particular l’any 1999, que junt amb altres objectes havien estat propietat dels seus pares.

I ja hem acabat aquí mateix. Per tant… EUREKA! que en grec antic “εύρηκα”, significa “ho he trobat”!