Conferències i llibres
En els darrers dies se m’han concentrat un parell d’actes en els que he exercit de conferenciant. El tema, en ambdós cassos, ha estat el mateix: “La cobla més enllà de la sardana”, un intent d’explicar algunes de les experiències que, a banda de la nostra dansa nacional, han constituït repertori de les cobles durant aquest segle i mig llarg de la seva existència. Ara, el proper dimarts, dia 20, els amics del Foment de la Sardana de Barcelona m’han convidat a presentar l’apèndix del Diccionari de Cobles del bon amic Jordi Puerto que ha publicat la col·lecció MOS. Els músics no acostumem a parlar gaire, però suposo que després de quasi 25 anys de fer també de locutor de ràdio, ja m’hi dec haver acostumat.
I he de dir que això de fer d’orador m’agrada. Que bé que sona això d’orador! Encara que la única cosa que he fet ha estat xerrar durant aproximadament una hora d’un tema que m’apassiona, com és la música per a cobla, davant d’un públic atent i interessat i amb totes les anotacions necessàries per a no oblidar res. I quelcom semblant faré a la presentació del llibre de l’amic Puerto. Pensant-ho bé, la paraula orador, en el meu cas, potser és massa pretensiosa; caldria reservar-la per aquells privilegiats que poden improvisar sobre qualsevol tema que se’ls plantegi sense “xuletes” que els ajudin. Deixem-ho en conferenciant o, simplement, en xerraire privilegiat.
I és que parlar és fàcil. Si més no, a mi m’ho sembla. Aquell tòpic que diu que les paraules se les emporta el vent, és una gran veritat. O ho era fins fa poc. Ara tot queda enregistrat i al final tothom et pot demanar comptes del que has dit. De fet, crec que s’hauria de fer això de demanar comptes. Uns altres polítics tindríem…
I en canvi, escriure és una altra cosa. Això sí que queda gravat i segellat. Aquí t’hi has de mirar molt i molt. Un llibre exigeix un grau molt elevat de rigor, de precisió, de cura en no vessar-la, d’investigació, de recerca… És per això que valoro tan un llibre i, encara més, si té la voluntat d’emmagatzemar informació, de deixar constància històrica de fets, personatges, col·lectius o moviments que d’altra manera restarien potser oblidats per sempre més. En Jordi Puerto això ho sap fer bé. Com a mostra no ens ha deixat solament un botó: ens ha llegat una gran botoneria.
I per cloure el cicle, ens cal un darrer element. Els llibres cal que es publiquin. I els llibres (especialment aquests dels que parlava ara) no són precisament un negoci. Cal l’editor. Cal la persona o l’empresa que aposti per un producte tant necessari com poc productiu. Cal el risc d’aquells que creuen que amb la seva feina fan també un servei al seu país; aquells que saben que no es faran milionaris, si més no en diners, però que seran rics en satisfacció per haver nodrit la seva pàtria d’eines imprescindibles per poder mantenir viva la seva història.
És per això que estic tant content que aquest recuperat premi Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional se li hagi atorgat a en Joan López, de l’Editorial EL MÈDOL, de Tarragona. Gràcies a la seva feina i als seus llibres podem seguir caminant. Podem continuar parlant.
