Conte de Nadal
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
El despertador l’havia programat per a les 6 del matí. De fet és una de les excepcions que faig perquè, des que em vaig jubilar, només li dono corda per anar d’excursió!. Però, ves, puntual a la cita ha arribat el Nadal i amb la Montserrat omplim la casa de familiars, raó per la qual, convé tenir-ho tot enllestit per quan vagin aterrant.
Amb l’aigua de les olives canviada, net de lleganyes, passadet de dalt a baix per la banyera, afaitat.. m’he ficat el xandall per activar les primeres feines de la jornada que no és altra cosa que encendre fogons, posar a fer el cafè i bullir l’aigua per l’escudella i la carn d’olla! Bé, cuinar… la mestressa. Servidor porto temes de logística; Allò d’arreplegar cadires de totes mides i bandes de la casa, allargar la taula amb un parell de cavallets i un conglomerat al damunt, parar estovalles, vasos, coberts… Ei, que ajudo! Obro llaunes d’escopinyes, tallo llesques de pa i porto al menjador l’olla amb els galets fumejant! Sí, però abans això no passi, primer cal mudar-se amb classe per l’ocasió. És d’aquells dies que et fotografies envoltat dels nets prop del Tió i sempre penso que de cara a la posteritat millor sortir arregladets a les instantànies.
En la present edició la festivitat, es desenvolupava correctament; comensals asseguts, ampolles obertes, olla dipositada damunt dels estalvis… així que, corrents, abans no m’entauli, enfilo cap al bany a fer un riu. Quin descans! Des de primera hora del dia que amb l’acumulació de feines que no hi tornava. Tiro la cadena, rento mans i des de la llunyania sento:
– Llorens, home! on t’has ficat, ara? Vine cap aquí…
Mira que no ho faig mai! Però, per allò de les pudors que ajusto porta i… catacrinc! Es trenca el pany i quedo tancat!!
– Que no puc sortir, que això no s’obre!
A partit d’aquell instant; corredisses, angúnies i comentaris varis:
– Esbotzem la porta!
– Cridem el fuster, els bombers, els mossos…
Ja em veia, celebrant a distància, St. Esteve, Cap d’Any, Reis… quan la Montserrat va fer venir els manetes dels Fortuny Llobera que utilitzant un punxó em van rescatar.
Els hem convidat a dinar i, pel proper any, ja hi ha emparaulat que tornin. Amb el punxó! No fos cas…
Una abraçada ben forta… fins a la propera!