Cal un Concert d’Any Nou?
Amb el títol genèric de “Catalunya canta; la veu d’un poble”, TV3 ens va oferir un Concert d’Any Nou, que es va emetre des del Teatre Municipal El Jardí, de Figueres, el diumenge 1 de gener. Un total de 14 peces, que, suposadament, formaven un breu però intens recorregut per diverses cançons del llegat popular i cultural català. Més o menys és això el que deia la nota que consta en el servei “TV3 a la carta”, en el que podeu escoltar el concert. El suposadament l’hem afegit nosaltres.
De petit sempre veia el concert d’Any Nou de Viena. Una tradició que, juntament amb els salts d’esquí esdevenia imprescindible el primer matí de l’any. A TVE, és clar, no n’hi havia d’altra. Calia matinar perquè “El danuvi blau” o la “Marxa Radescky” alimentessin i redimissin els timpans familiars després d’una nit de disbauxa i gresca en la que la qualitat de la música que s’escolta no acostuma a ser, precisament, massa rellevant.
I cada any era el mateix, o gairebé. A part d’alguna petita llicència del director o d’alguna intervenció més o menys jocosa d’algun músic de l’orquestra, el concert vienès era essencialment el mateix: una interpretació seriosa, estilitzada i acurada de la música de la família Strauss, amb Johan Strauss com a gran protagonista, però amb una feina important de recerca i recuperació de peces dels seus nombrosíssims familiars i coetanis. Música vienesa amb majúscules. Un signe d’identitat inconfusible.
D’uns anys ençà, sembla que TV3 ha volgut crear un producte diguem-ne que similar. I el concert d’enguany, en aquest aspecte, prometia: “Catalunya canta; la veu d’un poble” és un títol que suggereix país, arrels, fonaments culturals… Un extens elenc d’artistes: veus solistes de tots els gèneres, una coral, dansaires, i una cobla integrada en la quasi inèdita Orquestra Filharmònica de Catalunya, dirigida pel “senyor” Carles Coll (que és tal i com el va presentar la conductora Llum Barrera), van oferir un repertori variat (per dir-ho d’alguna manera) que va anar des d’una selecció de la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”, fins a temes com “País petit” de Lluís Llach o “Paraules d’amor”, de Joan Manuel Serrat, passant per sardanes com “L’Empordà” o “La santa espina”, una polca vuitcentista, i un mix entre “L’emigrant” i el “Cant de la senyera”, amb l’afegit de grups de rock com “Lax’n’Busto” o “Teràpia de shock”, aquests darrers amb el tema “Sense tu”, l’èxit de la sèrie “Polseres vermelles“… Si m’ho permeteu, un veritable poti-poti que, això sí, va agradar molt, pel que sembla.
I podríem parlar dels arranjaments, d’una factura impecable en alguns cassos (gràcies Sr. Amargós), però al costat d’altres realment “sorprenents”, per dir una paraula més o menys elegant. I el rigor? I la coherència?
A Catalunya, per Festes, ja tenim un concert de qualitat i amb solera. El concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català és, conceptualment, el més semblant al de Viena que podeu trobar. Amb constants aportacions al repertori coral i amb una coherència temàtica indiscutible. I si no n’hi ha prou, si cal crear un altre producte autòcton, no ens podríem fixar amb la cobla?. Tenim alguna música més d’aquí? Ja saben els ideòlegs musicals de la tele l’immens repertori existent?
Si volen fer un concert d’Any Nou, doncs que el facin, però ben fet. I si no se’n surten, que posin els salts d’esquí.
