Quadres d’una exposició

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Trobàrem a la bústia de casa una carta amb una targeta a l’interior que ens convidava a la Montserrat i a mi a anar a l’acte d’inauguració d’una exposició de quadres del pintor “Wenbarto” (abreviació artística de: Wenceslau Barbany i Torelló i, que entre amics, l’anomenem “Lo Murillo”) . L’esdeveniment estava previst per principis d’any. No hi anàrem. El trucàrem per telèfon:

–       Wenbarto, que sóc lo Llorens. Mira, que no vindrem a la inauguració, però no et preocupis que en un moment o altre farem el tafaner… que et vagi molt bé!

Es posa a riure, ja ho sap que poca tirada tenim a aquesta mena de presentacions culturals. Mireu, m’hi sento incòmode, prefereixo visitar les sales, si pot ser, sense massa  aglomeracions. Vull anar a palpar l’obra, sense interferències, encara que, reconec que en algunes ocasions m’hagués agradat trobar-me amb segons qui.

Mireu, em sap greu per la indústria del càtering, el gremi de perruquers, joiers… però, quan veus riuades de gent, senyores lluint abrics, homes badallant, criatures corrent per totes bandes, em passen les ganes d’anar a les inauguracions.

La darrera vegada que hi vaig assistir, vaig tenir clar que a pocs actes més m’enxamparien. Ja fa alguns anys, l’escultora local i bona amiga, Cristina Font i Valldaura, presentava en els cercles artístics del municipi una selecció de les darreres creacions que havia esculpit en pedra. La presentació estava farcida d’un públic, espectador fidel, que esperava des de feia una estonada l’obertura de la mostra escultòrica. Hi havia nervis, força nervis. L’alcalde presidia la cerimònia però no apareixia per enlloc. Passaven els minuts i, clar, la multitud ja s’havia saludat, parlat… i tothom començava a estar neguitós d’esperar palplantat l’autoritat. A més, els canapès desprenien una olor que la canalla no se’n va poder estar,  acte seguit també, les iaies… així com els que no ho eren tant. Aterrà el batlle, justificà el retard, però ningú l’escoltà perquè teníem feina afartar-nos de menjar. A més, a la televisió hi havia “La Xampinyons”,  amb el Barça, i en qüestió de segons es quedà  sol com un mussol.

Avui amb tranquil·litat aniré a gaudir de l’obra del  “Wenbarto” (El Llorens parla de fons amb la Montserrat)

– Què dius, que ja se m’ha passat? Que ahir va ser l’últim dia? No pot ser! Corre, corre. Ara m’hi arribo a veure si hi sóc a temps.

Una abraçada ben forta… fins a la propera!  Ai, que “Lo Murillo” em penjarà