Gegants de Manlleu
Jordi i Montserrat

L’any 1923 a Manlleu, la capital del Ter, la comissió de veïns del carrer Vendrell organitzen els actes de la festa de la Mare de Déu de la Gleva, la patrona del carrer. Aquell any, en Martí Molera i Pagès, veí d’aquest carrer, tenia una proposta: volia construir una parella de gegants per a la seva ciutat. Manlleu no podia ser una ciutat sense gegants!.
I ell mateix va fer realitat la proposta. Va dirigir-se cap a Olot amb només 500 pessetes a la butxaca. Les havia aconseguit d’una rifa popular que s’havia organitzat durant les festes.
Un cop a Olot, en Martí va anar al taller Ventolà Plana. Allà va veure molts models de gegants, però s’enamorà de seguida d’un: s’anomenaria Jordi.
Els escriptors Francesc Pujol i Esteve Gaja en el seu llibre “Croquis manlleuencs” el descriuen així: “El gegant es presenta com un guerrer envoltat d’un caire majestuós i amb faccions d’exquisida perfecció. Va armat amb una mena de maça de combat, que aguanta amb la mà dreta a l’espatlla i d’on en surt una destral. A la mà esquerra hi porta un pergamí enrotllat i segellat. La cara, dura i bella, ve coberta amb una frondosa barba negra i uns opulents bigotis.”
L’elecció de la geganta no va ser tan fàcil per en Martí. Cap dels models que va veure li van acabar de fer el pes. Així que va decidir sortir a fer una volta i rumiar-s’ho bé.
De sobte va veure una noia olotina molt bonica que el captivà a l’instant. Decidit com era, en Martí va aconseguir que la noia l’acompanyés al taller i en Martí va dir a l’escultor: “La vull com ella”. I així va ser com va néixer la Montserrat, la geganta de Manlleu. “És d’una bellesa clàssica. Té el cabell clar i arrissat, pentinat de mig i guarnit amb una diadema daurada. A la mà dreta du un ramell. L’expressió de la seva cara contrasta, per la seva suavitat, amb la duresa en l’expressió de la seva parella.”
Finalment, en Martí, que a partir d’aquell moment seria anomenat “Martí dels gegants”, va arribar a Manlleu amb els dos gegants i també cinc nans. La rebuda per part del poble va ser extraordinària.

Però no tot va ser flors i violes. El 1936 esclata la Guerra Civil i gegants i nans són condemnats a la foguera. Però l’astut d’en Martí va poder salvar-los de la crema.
Més tard, a l’octubre de 1940, el Ter es desborda i la ciutat s’inunda. Els gegants, tot i tenir uns 4 metres d’alçada, també en van sortir parcialment afectats; els vestits es van malmetre, però els caps es van poder conservar. No així els pobres nans que, més baixets, van “morir ofegats”. Passada la guerra civil i l’aiguat, l’Ajuntament va comprar quatre nans i vestits nous pels gegants.
Poc a poc, els gegants surten del municipi. I entre d’altres sortides, l’any 1950 participen a Terrassa en el primer concurs de gegants de la província de Barcelona.

Durant la dècada dels 50 els gegants en passen de tots colors. És l’hora de plantejar-se de fer-ne uns de nous. És així com neixen els actuals gegants de Manlleu, en Galderic i la Maria Assumpta, construïts l’any 1966. Són una parella de gegants feta amb uns materials més lleugers que l’anterior, per ser més fàcils de portar i de fer dansar. L’Ajuntament també compra tres nans nous, que es sumen els quatre que ja hi havia.
I la família gegantera de Manlleu encara creixeria més. Una jove parella de gegantets: l’Eloi que neix el 1988 i la seva companya, Maria Gleva, que ho fa l’any 1995.
L’any 1942, el músic manlleuenc Antoni Font va compondre “El Ballet dels Gegants” i el dels Nans.