O caixa o faixa
Quina mandra. Agafis el diari que agafis, escoltis l’emissora de ràdio que escoltis (ep, nosaltres no eh…), miris la televisió que miris, tot sembla girar sobre la crisi, els temps difícils que estem vivint, i els que viurem, ja que pel que sembla tot plegat encara no ha estat res. Això de la crisi és ben curiós. De fet la gran majoria de la humanitat no sabem què és, ni com es forma, ni com s’arregla. Però noi, d’aquesta ningú se n’escapa i com menys calers tens pitjor. La meva àvia ja ho deia, ja: “pal pobrecito no hay remedio”. I es que la cosa està que peta. Tant que ara ja és notòria la mala baba, i la desconfiança generalitzada a la societat. I això, que seguint les consignes del president Mas, d’il·lusió no en falta, i quan no en tenim la cerquem arreu no fos cas que la desesperació ens submergís en una depressió col·lectiva que triguéssim anys i panys en sortir-ne.
Però sembla que la solució al problema és la tisorada unidireccional i darrerament, i recolzades com hem vist a cops de porra, que és com es diu, i no “porrassos” com hem sentit en algun mitjà català. Els “porrassos” són una altra cosa i es fumen. Bé, centrem-nos: fins i tot els estudiants de secundària de València s’han convertit en l’enemic número 1 de les forces de seguretat de l’estat. El senyor Antonio Moreno, cap de la policia espanyola al País Valencià, com el general Bum-bum, va confondre els contribuents i per tant la font dels seus ingressos (merescuts o no, ell sabrà) en l’enemic. Les seves declaracions em van deixar astorat. És clar que per períodes repressius en aquest coi de país no ens guanya ningú. I per expressions desafortunades tampoc. Podríem fer un llistat i no ens les acabaríem. Però no us penseu, algunes d’aquestes expressions relacionades amb la repressió han acabat fent fortuna en la parla de casa nostra. Les hem assimilat, les hem paït i ara les reproduïm com si res, tot desconeixent els seus orígens.
És el cas de “o caixa o faixa”, expressió que neix el 1843 dins el context de la revolta anomenada de la Jamància, que tingué lloc a Barcelona contra el general Espartero. I que, com son les coses, va acabar amb un bombardeig sobre la ciutat de Barcelona des del Castell de Montjuic i des de la Ciutadella. No hi ha com tenir els efectius ben col·locadets. Un dels protagonistes de la repressió dels barcelonins i dels pobles de l’entorn va ser el general Prim que en aquells moments encara era un brigadier amb fam de galons i medalles.
Aquesta fam de galons va impulsar al militar reusenc a reprimir de manera ferotge els habitants de la Vila de Sant Andreu del Palomar que s’havien revoltat. Però Prim era conscient del perill que corria, es jugava la vida i la carrera militar a cara o creu. Si aconseguia sortir-se amb la seva lluiria una flamant faixa de general però si les coses es torçaven i anaven mal dades acabaria lluint un formós taüt per uniforme, és a dir, una caixa. D’aquí es creu l’origen de “o caixa o faixa”.
Joan Prim va ascendir a general, va sortir-se amb la seva, amb una faixa ben lluenta per fora i ben ensangonada per dins que li va permetre prosseguir amb una brillant trajectòria personal i política. Si passegeu pel Carrer Gran de Sant Andreu, a la cantonada amb Sòcrates, observareu que en un dels edificis hi ha un projectil encastat a la façana que ens fa memòria d’aquesta revolta, del general Prim, i de la dita “o caixa o faixa”.
