El 101, una col·laboració
amb cap i cua?

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Què voleu que us digui, anomenar “capicua” els números que no varien si se n’inverteixen les xifres; mai he sabut trobar l’entrellat  de la definició. Digueu-me afamat però, a mi, en sentir parlar de “capicua” a la ment em ve un plat cuinat de peix amb un bon cap i una bona cua, com Déu mana, servit per l’ocasió damunt d’unes tovalles parades amb forquilla, ganivet i un vaset de vi blanc pendent de ser assaborit. Oh, sí… ja, digueu-me que sóc un gana! però ves, batejar una quantitat de números que comencin i acabin iguals com a “capicua” poc veig l’encert de l’elecció. Mira que ni ha de noms per anomenar les coses però… “capicua”?

Feu la prova, va: agafeu un lluç, un llobarro o una arengada. Som-hi;  observeu-los, sí, sí…. observeu-los amb atenció i deteniment. Feu-ho, no tinc pressa… Què, ja està? De veritat creieu que el cap i la cua s’assemblen? Fuig, home, fuig! Som una colla de mesells. Ens han aixecat el coll de la camissa i ens vol fer anar a combregar amb rodes de molí. Esteu d’acord o no? Que no veieu que tot plegat s’assemblen com un ou i una castanya? Com podem anar bé? “Capicua”?

En algun racó o altre d’internet, que ara no recordo, vaig llegir però una vegada, que la tria del nom anava lligat  amb el joc del dòmino i el situava precisament a can fanga durant el segle XIX. Es veu que en un moment indefinit de la centúria (no ens barallaren  ara i aquí tampoc pel dia ni pel lloc) tot fent una partida, el guanyador podia escollir col·locar la darrera fitxa  en qualsevol dels extrems i, d’aquí, això del “capicua”.

Què voleu que us digui, potser sí… l’origen es troba ací. Només que, insisteixo, tampoc acabo de copsar quina relació hi ha més o menys entre una estesa alineada de peces amb que s’acabin semblant amb un cap i una cua. Un misteri?

Clar que, llavors… si seguim aquesta regla, la resta de xifres que no són simètriques, que varien si són llegides de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta com les hauríem de dir?  Capipota? Sabeu què, me’n vaig a cruspir-me’n una ració doble ara mateix, que, amb la panxa plena, les cabòries les percebo d’una altra manera.

Una abraçada ben forta… fins a la propera!